Voleu saber cap a on ens porta la desobediència de la llei de Déu i de la llei dels homes? Doncs el vell profeta Jeremies us en pot donar un brutal testimoni. La seva veu carregada de contundència i de significació , la podrem escoltar al llarg de la magnífica nova proposta escènica de Romeo Castellucci. Una proposta escènica que arrenca, abans d’iniciar-se la representació, amb una imprevista paradoxa. Els espectadors, som convidats a posar-nos a les orelles els taps protectors que s’han repartit a l’entrada del teatre, per tal de protegir-nos si ho veiem necessari dels potents decibelis que pot arribar a assolir l’impressionant aparell sonor de l’espectacle: nosaltres, si volem, podem deixar d’escoltar . Però per contra, la colla d’intèrprets reclutats ,que llueixen ja el seu impecable uniforme de policia (model USA) , i que s’han prestat voluntàriament a un exercici d’obediència cega però en absolut sorda, depenen per complert del so que els hi arriba a les orelles a través d’un pingadillo. Ells, estan obligats a escoltar tota l’estona la veu que els indica cadascun dels gestos i dels moviments que han de realitzar. I amb això, ens estan donant un bon exemple a seguir : com de millor anirien les coses, si sempre estiguéssim amatents a la veu dels déus i del poderosos i dels directors d’escena que saben molt millor el que ens convé que nosaltres mateixos , pobres criatures desconcertades!. Ells, han assumit per complert el “ llistat de comportaments lliurat als participants inexperts” que també es reparteix entre el públic per tal que aquest, tingui clar el compromís assumit pels actors. I el compromís , tal i com indica la llista, comença per estar disposat a convertir-se en policia, a creure’s que s’és un policia de debò, i a seguir el millor possible cadascuna de les ordres, encara que aquestes puguin semblar ridícules o contradictòries o que et puguin exposar a la vergonya : això també està clarament especificat.
Per cert que un altre dels compromisos assumits pels integrants d’aquest cos de policia , és el de no mirar mai als ulls dels seus companys . La mirada, individualitza i pot crear vincles, i aquí cal oblidar-se de l’individu i entendre que només s’és una peça més de l’engranatge col·lectiu. Fixem-nos com a mostra en la quantitat de pel·lícules i sèries que hem vist ubicades a mons distòpics , a països presents , passats o futurs regits per fèrries dictadures, o a comissaries on tenen lloc interrogatoris que interpreten segons quines lleis de manera una mica laxa : sempre ens hi trobarem aquell representant de l’autoritat que li fa baixar el cap a qui ha tingut la gosadia de llençar una mirada furtiva tímida o arrogant dirigida a un altre rostre, enlloc de seguir el seu camí amb discreta determinació, mirant-se només les sabates.
Doncs ara que ja sabem com han sigut alliçonats els intèrprets, entrem ja a la sala. A l’escenari, ens esperen dues tan fascinants com inquietants màquines amb capacitat giratòria que no saps ben bé de què són capaces, però que intueixes que és millor no experimentar-ho personalment: de ben segur que també elles , estan programades per controlar tota distorsió que alteri l’ordre que ha de ser preservat fent us de qualsevol mitjà, per molt coercitiu que aquest mitjà pugui semblar. I quan el poder fa us de mitjans molt contundents , no ho fa pas per gust, sinó per necessitat. O potser us penseu que els torturadors, torturen per plaer? Bé: potser sí que en hi algun d’aquesta mena. Però llavors, no és un bon torturador: el bon torturador és el que, per posar com a exemple una tortura inclosa a la proposta de Castellucci, aplica el “waterboarding” (allò de posar un drap damunt la boca del torturat i anar abocant-li aigua tota l’estona per tal de provocar l’ofec) amb esperit de funcionari eficient que es limita a seguir les ordres del pingadillo. Tot i que també pot acabar passant que , amb tanta eficiència controlada, el policia sempre obedient acabi tenint un atac d’epilèpsia amb efectes contagiosos. Però un cop superat el petit entrebanc , tot tornarà a l’ordre previst. Quan li arriba el torn a Jeremies tot just començar l’espectacle, el vell profeta al qual se li atribueixen unes cèlebres lamentacions incloses a La Bíblia, ens deixarà clar que han estat el pecat i la desobediència , les causes que han propiciat la destrucció del Temple de Jerusalem a mans de l’exercit de Nabucodonosor. Però quan l’espectacle arribi a la seva fi i a l’escenari apareguin les paraules llatines (el llatí fa aquí constant acte de presència) “De pullo et ovo (del pollet i de l’ou)” , la presència d’un nen que sembla destinat a convertir-se en el nou profeta, ens farà palesa la continuïtat de l’engranatge.
I entre el vell profeta acostumat al patiment que no pot deixar de lamentar les temibles conseqüències derivades del comportament del seu poble, i el jovenet que amb la seva solemne actitud sembla mostrar la seva disposició a transformar-se ben aviat en algú ben capaç de seguir transmeten ordres per un pingadillo, Castellucci omple l’escenari d’imatges sempre hipnòtiques, i sovint ben capaces de resultar alhora tan inquietants com tremendament belles. Quelcom que és una constant en el seu treball. Però que en aquest cas en concret, sembla voler evocar alhora aquella mena de terrible bellesa amenaçadora , però alhora capaç de generar la sensació d’aixopluc, que saben també com transmetre les estructures dictatorials que exigeixen obediència cega. Davant del desconcert i la incertesa , res millor que tenir davant teu un nou ídol divinitzat (aquí en surt un de ben impactant) que et marca com si també ell fos un director d’escena la mena de tabla gimnàstica uniforme que reprodueix els moviments de la divinitat i et fa sentir part d’un tot uniformat . A fora, i en solitud, em puc sentir molt indefens, i em puc fer moltes –masses- preguntes que em provoquin neguit . Aquí dins, fent el mateix gest que fan els meus companys i que ens ha ensenyat el diví ídol mecànic, no cal preguntar-se res, perquè em sento ficat dins d’una xarxa protectora.
I d’altra banda, tenim els cerimonials i les desfilades amb consignes llatines en les quals fins i tot sembla retre’s tribut al mateix Beckett . I tenim un monumental artefacte musical, aquesta mena d’orgue aquàtic que amb cada nota envia cap el cel un torrent d’aigua , creant així uns efectes visuals i sonor del tot aclaparadors. I tenim els Quadres Vius que crea el cos de policia seguint la tradició d’aquells “Tableau Vivant” d’altres temps, amb els quals un grup d’actors o models reproduïa quadres cèlebres o no menys cèlebres escenes històriques. Tenim, doncs, aquells elements culturals que contribueixen a sublimar allò que podria provocar desajustos en l’acte d’obediència irracional a la qual se li vol atorgar una dimensió del tot racional. Per cert: quan a Jeremies li arriba el moment de la mort, els intèrprets adopten una posició molt semblant a la que veiem al famós quadre de Jacques-Louis David “La mort de Sòcrates”: al bell mig de la composició neoclàssica del quadre, emergeix la figura del filòsof condemnat a beure’s la cicuta que castiga amb la mort el seu acte de desobediència: missatge rebut!. Castellucci, mitjançant un us prodigiós de la llum, ens recorda alhora que els ulls que ens vigilen poden trobar-se damunt dels nostres caps, i fer servir gossos policia d’aquest que val més trobar-te sempre amb el musell tapat amb un bon morrió. I arribat el moment, fa que el seu tan compacte cos de policia faci una petita incursió a les grades on es troba el públic: ja va bé, que aquest no es despisti massa amb això que està contemplant un espectacle esplèndid, i recordi quin és el seu lloc, i què li pot passar si en vol ocupar un que no li correspongui, saltant-se així l’ordre predeterminat que dicta el pingadillo!
