L'actriu (ara en el paper de dramaturga i directora) Mercè Managuerra ha situat l'acció en un espai indeterminat, una mena de passadís, en realitat, una mena de rampa que empeny avall a tots els protagonistes. Txèkhov va escriure aquesta obra sabent que es moria; és el seu testament. Va aferrar-se al dolor d'una aristòcrata vinguda a menys que no ha sabut pair el dolor de la mort del seu fill (Andreievna, interpretat per Esther Bové) per il·lustrar el seu quadre rural més dantesc. Perquè, és cert que es respira l'esperança de l'estudiant (Àlex Pereira) i de la filla (Laura Muñoz) amb una fé al treball i a l'amor més pur, però en realitat el que resultarà implacable són les serres que decapiten un hort de la infància per convertir-ho en cases d'estiueig que dissenyarà el fill dels pagesos que cuidaven la finca (Lopakhin, Damià Plensa). Aparentment, no hi ha venjança ni ganes de ridiculitzar els antics amos; només ànsia per enriquir-se i procurar un millor futur per als seus fills. Ell, però se sap pobre d'esperit i és incapaç de donar un bri d'aire al seu amor. La criada responsable, que ha actuat quasi com si fos una segona mare o una segona filla, veu com s'escola incomprensiblement la seva oportunitat de compartir una vida amb qui admira.
L'entrada de la protagonista,. Esther Bové, és crispada. No vol veure el final del que ha estat la seva vida feliç. Se sap arrossegada per una vida a la deriva, amb companys que estiren els seus darrers estalvis. Sap que s'aboca a la perdició, a la ruïna, però no troba el camí per aixecar la subhasta de la finca. En canvi, prefereix viure amagada en els excesos i no plantejar-se un demà. Txèkhov, certament, sabia que no tenia aquest demà. I escriu una crònica implacable d'orgulls que no saben rebaixar-se i provar d'entendre l'altre. Aquest fluir tràgic (amb unes notes de comicitat com a darrers espasmes d'una vida enyorada, ja caduca) presenta una terra russa ultratjada, un devenir pessimista entre els somnis ideals que mai es posen en marxa i un pragmatisme que obvia els sentiments de les persones i de les èpoques. Des del públic ens quedem amb els ulls espurnejants, com els de Forns que no entén perquè el seu Lopakhin no li demana per casar-se.
La producció juga amb una austeritat que li és propícia. La reducció de quadres i personatges convida a unes vides interiors que ressegueixen els intèrprets, però que no sempre es transmet al públic en les seves mirades. Andreixvna, dèiem, accedeix a anar a la finca tot i ser incapaç de resoldre el conflicte econòmic. I se'n torna al París de l'embornal moral. Ha de dir Bye bye al seu hort de la felicitat i es deixa cedir pel Bon juor d'un desig que li faci oblidar l'accident del seu fill: és n pecat que mai podrà redimir. La humanitat necessita esperança per passar pel costat de la cambra d'on dormien els nadons, amanyagar-se cantant en boca closa l'Abril 74 de Lluís Llach. Però Managuerra opta per la caricatura d'un extraterrestre cantant despreocupat el Bye bye love, amb què Bob Fosse també tancava el seu film musicat All that jazz. Un esperpent davant del plor silenciós pel comiat de la puresa.
