Bye bye, Hort dels cirerers constitueix una versió destil·lada ‒per a cinc actors‒ del clàssic d'Anton Txékhov, a partir de la traducció de Joan Oliver. Signada i dirigida per Mercè Managuerra, es pot veure a la sala Dau al Sec fins al 22 d'octubre.
L'obra manté l'estructura en quatre actes, però ha estat reduïda a dinou escenes i cinc personatges: una mare pròdiga (Liubov Andreievna), les seves dues filles (Ània i Vària), un antic treballador de la casa reconvertit en empresari (Lopakhin) i l'etern estudiant Pètia Trofímov. Es prescindeix de la trama dels criats, que oferiria ‒com acostuma a passar en les obres de Txékhov‒ la contrapart necessària per acabar de definir els personatges principals, desclassats i esmaperduts, així com les seves dèries, enyors i neguits.
L'arribada i la partida d'un tren emmarquen una obra que passa en una finca condemnada a ser destruïda o parcel·lada. Mentre els propietaris, absorts com estan en el record idealitzat i paralitzant d'un temps caduc ‒o d'uns somnis massa elevats‒, estan a punt de perdre el patrimoni, els fills dels antics serfs, obsedits a fer diners i canviar el seu destí, fan fortuna. El tren, que possibilita el retorn efímer d'una part de la família i, finalment, l'èxode de tots plegats, esdevé també metàfora de la violència d'un sistema que no admet polissons ni retards i que atropellarà els qui no vulguin o no sàpiguen pujar-hi.
Els primers a aparèixer en escena són Vària i Lopakhin. Els dos personatges ‒l'una, convertida pràcticament en la minyona de la seva família; l'altre, procedent d'una classe maltractada‒ creen una gran expectativa quant a la tornada de la matriarca. El treball actoral de Damià Plensa incideix en el caràcter poc loquaç de Lopakhin, que parla amb una raspera nerviosa i la inseguretat pròpia de qui sempre ha estat tractat com un inferior. Sílvia Forns, en el paper de la sol·lícita Vària ‒personatge que sosté els altres sota la seva vigilància i empara‒, fa gala d'una dicció acurada; amb la seva expressiva mirada i una creixent fragilitat, ens portarà l'emoció més pura de la funció.
La mort del seu fill ‒l'antiga cambra dels nens, present a la primera acotació del text, s'evoca amb un dring que remet a la infància‒ va ser la principal causa de la fugida de Liubov a París, d'on retorna ara, després de cinc anys, perquè urgeix salvar la propietat, que sortirà ben aviat a subhasta. Aquesta dona, interpretada per una enèrgica Esther Bové, es veu empesa per forces internes i agents exteriors que la depassen i la deixen fora de joc; l'ofuscació, en ella, sorgeix de la combinació entre un orgull indomable i la impotència de no saber gestionar ni l'economia ni la vida. Ània, la filla petita ‒Laura Muñoz‒, sembla tan perduda i inconstant com la mare, per bé que, en el transcurs de la peripècia, s'anirà afermant, fins a acabar trobant un refugi en els grans ideals de Pètia. Aquest darrer l'interpreta Àlex Pereira, que irromp en escena com una alenada d'aire fresc, per encarnar l'idealista de torn ‒sempre n'hi ha com a mínim un, en les obres de Txékhov‒. Estrafolari, lliure i orgullós, el seu personatge menysprea la moral convencional i confia en la grandesa del futur.
Contribueixen a l'austeritat de la proposta la tenuïtat i la justesa ‒amb alguna distorsió deliberada‒ tant de l'espai sonor dissenyat per Andrea Bel com de la il·luminació d'Alberto Rodríguez, capaç d'evocar diferents espais en un escenari pràcticament buit. Els vídeos de Laia Roigé remeten als cirerers del jardí que ha de ser talat, dividit, fet malbé. La idea de la parcel·lació en datxes per a ociosos estiuejants connecta amb alguns dels conflictes de la nostra època, com la transformació opressiva i inversemblant ‒per vertiginosa‒ de l'entorn humà i del paisatge.
En aquesta senzilla i depurada versió de L'hort dels cirerers, el to lleugerament irònic li guanya la partida al marasme i la languidesa. La direcció ha volgut enretirar el vel de la nostàlgia ‒reduir o mitigar aquella melangia malaltissa, encastellada‒ a fi d'accentuar els paral·lelismes amb el nostre present. I l'hem trobada a faltar una mica, ai, la malenconia.
Article publicat a Núvol el 13 d'octubre de 2023
