Roberto G. Alonso
és un gran “transformista” en tots els sentits. Malgrat que el terme
transformista està ja en desús, és el què més li escau a un artista com Roberto
G. Alonso, coreògraf, director i creador en el més ampli sentit del terme. La
temporada passada ens va emocionar amb el seu monòleg A mi no me escribió
Tenesse Williams (porque no me conocía), mentre la seva companyia feia voltar
l’espectacle familiar Zaquizamí que havia passat per la Fira el 2015. Ara torna
a la Mediterrània amb un tipus d’espectacle molt més gamberro i canalla, per a públic
adult: un espectacle de cabaret. Amb aquest espectacle, el creador vol recordar
i homenatjar el gènere que va fer famosa l’Avinguda del Paral·lel barceloní.
Molt a prop, al carrer Poeta Cabanyes número 13 hi fan funció tots els dilluns,
d’aquí el títol de l’espectacle. La companyia l’ha portat a la Fira -ens diuen
tot fent broma- per situar-lo dins un dels festivals estratègics de Catalunya i
en defensen la popularitat del gènere. El seu és un cabaret que conté molts
dels números tradicionals: estrip tease, cuplé, una mica de sàtira
político-social (al estil més alemany), participació/provocació del públic i,
fins i tot, artista convidat. Un cabaret tradicional al que se li afegeix una
cura especial en les diferents coreografies, en tots els números, que li donen
un aire d’elegància molt singular. Això no obstant, potser s’abusa un xic dels
números d’estrip tease. També hi ha una especial atenció en el vestuari amb el
que es permeten fer tota mena de bromes. Però l’espectacle presentat a Manresa
ha tingut un plus molt especial: l’oportunitat de visitar el pis principal de
la casa Torrents (La Buresa), una casa d’estil modernista que els seus
propietaris han conservat (si més no, la part visitada) amb els mobles i
objectes d’època. Assistir a un cabaret que combina de forma magistral
l’erotisme i l’elegància, dins un espai escènic tan singular i adient, ens fa
sentir membres d’un selecte club de privilegiats. Si a més, la cantant bagenca Celeste
Alías ens regala dues magnífiques cançons a capella, no es pot demanar res més.
