Com diu la llegenda, a l’igual que joves
aspirants a toreros torejaven vaquetes a la llum de la lluna, Rocío Molina s’empara
sota la seva lluminositat, poètica i sensual, per recuperar-se de la caiguda emocional,
com també per mostrar un ball que inclou en la seva dimensió la presència del
terra com un element més que entronca la seva força mare amb els raigs de la
lluna.
En aquest espectacle, la bailaora continua la recerca
cap a un flamenc que s’escapa dels canons ortodoxes per endinsar-se a un
moviment que suggereix més que afirma, un gest en l’espai del qual pot conviure
un rigorós zapateado amb unes línies corporals altament trencadores.
Rotunda, forta, implacable, amb un cos que
dibuixa figures angulars i corbes i que és capaç de conduir-nos a un món oníric,
que ens remet en la llunyania a noms com García Lorca, Dalí i Tàpies, Rocío Molina ens convida a fer un viatge al
qual no hi falta el risc, l’humor, l’orgull de ser dona i la llibertat per anar
més enllà d’un controlat desordre. Tot, executat des d’un to dens i contingut com
exultant i festiu.
Caída
del cielo està construïda a base de fragments que tenen
una lògica dins la successió de l’obra, però n’hi ha que no acaben de quallar
sigui perquè semblen gratuïts o perquè la distancia, estètica i de context, amb el precedent és massa radical. Com per
exemple l’escena que esdevé quasi al final del muntatge on sota una forta llum
vermella i al so estrident d’unes guitarres elèctriques, Molina es rendeix a un
histriònic moviment que la condueix a repartir clavells entre el públic.
A l’obra hi ha moments d’una plàstica colpidora
com pot ser el que genera la bailaora lluint un vestit de cua blanc amb el
qual, i reptant per terra, crea unes figures màgiques. O el que provoca l’artista
arrossegant una faldilla amarada amb tinta, com si es tractés d’un pinzell, per
anar deixant un reguitzell de pinzellades a terra. Sublims imatges.
Rocío Molina fa aquest viatge al costat d’un important
equip de persones entre les quals hi ha Carlos Marquerie en la co-direcció, dramatúrgia,
espai i il·luminació, i Cecilia Molano en el disseny del vestuari. Però, els
acompanyants en viu d’aquesta travessia són els notables músics: Eduardo Trassierra, autor de la composició
musical i guitarrista; José Angel Carmona al cante i baix elèctric; José Manuel
Ramos “Oruco” al compàs i percussions i Pablo Martín Jones a la bateria, percussions
i electrònica. Plegats, capitanejats per
Rocío Molina ofereixen un espectacle d’alta volada.
