Caída del cielo

Dansa

informació obra


Direcció:
Rocío Molina, Carlos Marquerie, Marcos Morau
Intèrprets:
Rocío Molina, Eduardo Trassierra (guitarra), José Ángel Carmona (cante), José Manuel Ramos “Oruco” (compàs), Pablo Martín Jones (percussions i electrònica)
Escenografia:
Carlos Marquerie
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Producció:
Danza Molina, Théâtre National de Chaillot
Companyia:
La Veronal
Sinopsi:

Bailaora inquieta, coreògrafa iconoclasta. Rocío Molina (Premi Nacional de Dansa 2010) ha desenvolupat un llenguatge propi del flamenc que respecta la tradició i abraça les avantguardes. Després d’Afectos, rebut amb entusiasme la passada edició del Temporada Alta, la jove bailaora torna al festival per presentar un diàleg entre les dues cares aparentment oposades del flamenc: la força i la fragilitat, la llum i la foscor.

En la primera part –el silenci–, Molina ocuparà tot l’espai, en la segona, l’acompanyaran un grup de músics que deconstruiran l’estructura del flamenc. Un espectacle sobre la bellesa de la llum i de les ombres, la paradoxal juxtaposició de les nostres contradiccions.

Crítica: Caída del cielo

22/05/2017

Alta volada

per Montse Otzet

Com diu la llegenda, a l’igual que joves aspirants a toreros torejaven vaquetes a la llum de la lluna, Rocío Molina s’empara sota la seva lluminositat, poètica i sensual, per recuperar-se de la caiguda emocional, com també per mostrar un ball que inclou en la seva dimensió la presència del terra com un element més que entronca la seva força mare amb els raigs de la lluna.

En aquest espectacle, la bailaora continua la recerca cap a un flamenc que s’escapa dels canons ortodoxes per endinsar-se a un moviment que suggereix més que afirma, un gest en l’espai del qual pot conviure un rigorós zapateado amb unes línies corporals altament trencadores.

Rotunda, forta, implacable, amb un cos que dibuixa figures angulars i corbes i que és capaç de conduir-nos a un món oníric, que ens remet en la llunyania a noms com García Lorca, Dalí i Tàpies,  Rocío Molina ens convida a fer un viatge al qual no hi falta el risc, l’humor, l’orgull de ser dona i la llibertat per anar més enllà d’un controlat desordre. Tot, executat des d’un to dens i contingut com exultant i festiu.

Caída del cielo està construïda a base de fragments que tenen una lògica dins la successió de l’obra, però n’hi ha que no acaben de quallar sigui perquè semblen gratuïts o perquè la distancia, estètica i de context,  amb el precedent és massa radical. Com per exemple l’escena que esdevé quasi al final del muntatge on sota una forta llum vermella i al so estrident d’unes guitarres elèctriques, Molina es rendeix a un histriònic moviment que la condueix a repartir clavells entre el públic.  

A l’obra hi ha moments d’una plàstica colpidora com pot ser el que genera la bailaora lluint un vestit de cua blanc amb el qual, i reptant per terra, crea unes figures màgiques. O el que provoca l’artista arrossegant una faldilla amarada amb tinta, com si es tractés d’un pinzell, per anar deixant un reguitzell de pinzellades a terra.  Sublims imatges.

Rocío Molina fa aquest viatge al costat d’un important equip de persones entre les quals hi ha Carlos Marquerie en la co-direcció, dramatúrgia, espai i il·luminació, i Cecilia Molano en el disseny del vestuari. Però, els acompanyants en viu d’aquesta travessia són els notables  músics:  Eduardo Trassierra, autor de la composició musical i guitarrista; José Angel Carmona al cante i baix elèctric; José Manuel Ramos “Oruco” al compàs i percussions i Pablo Martín Jones a la bateria, percussions i electrònica.  Plegats, capitanejats per Rocío Molina ofereixen un espectacle d’alta volada.