Un espectre plana sobre la Justícia espanyola. Shakespeare va triar que fos l'esperit del rei Hamlet el que s'aparegués al príncep de Dinamarca i l'advertís que havia estat assassinat. I que havia de venjar-lo. Carla Rovira ((amb Laura Blanch i Ramon Bonvehí) doten d'una nova intenció a aquest esperit. El situen allà on ells volen per poder fer denúncia i morir matant (si és que el resultat de l'espectacle acabès en la condemna judicial per un delicte d'odi a la corona). Diuen que el personatge de Hamlet és el que tot gran artista vol fer en la seva carrera. Que és la meta. En realitat, el Hamlet és la meta per als actors que, camí de consagrar-se, entenen que no poden esperar gaire a fer de príncep de 17 anys. En tot cas, és el primer cim per a aquests tres actors que trenquen amb les convencions teatrals i s'expliquen directament a públic. Si cal, amb gifts projectats a pantalla o recitant el vers de forma sentida. Voluntàriament, es peten els grans moments de Hamlet i ho fan per exposar allò que els preocupa. Sigui llibertat d'expressió. Sigui invisibilitat de la dona. Sigui vulnerabilitat perquè no es respecten els drets Humans. La reflexió és molt mesurada, densa, gens gratuïta i aconsegueixen passar per l'abisme (aparent) de la (possible) il·legalitat però, també flirtegen per un vessant encara més perillós: el de la demagògia o l'adoctrinament. Es diuen moltes consignes però reflexionades, argumentades, per testimonis amb un notable pòsit a les seves espatlles.
Diuen que aquesta funció és irrepetible. Seria una llàstima perquè hi ha un treball (i un estudi) notable. No és flor d'un dia. És cert que es faria inviable acollir sempre els testimonis que van venir ahir al Canal, a Salt. Però es podria anar acollint diferents activistes de la ciutat on es representés. El que donaria un alt grau d'empoderament a aquestes associacions. O, molt puntualment,editar alguns vídeos. Entre el Ser i el No ser de Hamlet (és indiferent si subjecta en aquell moment la calavera del bufó Yòrick, o no) hi ha la capacitat d'afrontar les decisions, o no. L'autocensura és la més perillosa de les conseqüències, adverteix el filòsof Santiago López Petit, perquè anul·la i desactiva la demanda de Justícia i una certa legitimació de revolta.
L'espectre de la denúncia a odi a la Corona, amenaçador, que deambula per l'escenari és ambigu, arbitrari, voluble. Calla, Hamlet, calla denuncia que, avui, no hi ha garantida la llibertat d’expressió perquè la Justícia s’acull a delictes d’odi o de terrorisme per condemnar un cantant de rap, com Valtònyc, per exemple, que provava de provocar a través de la metàfora. Treuen punta de versos carregant-los amb la seva intenció de denúncia. Es posen, aparentment, en l’abisme de caure en la il·legalitat per advertir la voluntat de matar al rei. Però és una posada aparent. Una cançó d’Albert Pla, per exemple, aixeca moltes més ampolles a la Corona o a la Justícia que tot l’espectacle estrenat dijous. Però sí que posa en la tessitura que ningú pot afirmar que, segons la interpretació d’algun jutge, aquestes imatges podrien desembocar en acusació.
