Camí a l'escola

Teatre | Familiar

informació obra


Companyia:
Campi qui pugui
Direcció:
Rosa Diaz
Intèrprets:
Aitana Giralt, Cristina Garcia, Alicia Buil, Jordi Pedrós
Escenografia:
Joan Pena
Il·luminació:
Miki Arbizu
Composició musical:
Pascal Gaigne
Sinopsi:

Tres germanes s’han d’enfrontar diàriament amb multitud d’adversitats i perills per arribar a l’escola. Un camí diari que sempre és diferent i que, avui, ho canviarà tot. Una realitat per molts infants d’arreu del món que són conscients que només l’educació els obrirà portes a un futur millor.

Part dels beneficis de l’espectacle es destinaran a l’associació “Sur le chemin de l’école” per assegurar l’escolarització en zones rurals i problemàtiques d’arreu del món.

Inspirat en el documental “Sur le chemin de l’école” de Pascal Plisson

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Camí a l'escola

19/02/2020

Revelador camí a l'escola

per Jordi Bordes

Vaig anar al teatre amb la neboda parisenca. La seva mare em va preguntar per l'obra. Jo li vaig fer referència als documentals “Sur le chemin de l’école” de Pascal Plisson. Els coneixia perfectament. Es veu que els hi va posar un dia perquè le meva neboda tenia mandra d'anar caminant a l'escola. Així de contundent i directe és aquesta proposta de Campi qui Pugui. Que se'ls nota enamorats dels testimonis i que miren de retratar-los en aquest viatge que concentra les vicissituds d'aquests capítols. L'ambició és gran perquè, encara que aparentment, es jugui en espai buit,en realitat hi ha tota un maquinària de sorpreses que es converteixen en màgic.

Diu el director Lluís Pasqual sovint que és màgic per a l'espectador que, en un escenari, una aixeta d'una cuina ragi aigua. Si ho és per a muntatges com La reina de la bellesa de Leenane, (per citar un muntatge amb una cuina on s'hi fa tota la vida) molt més ho és, en aquest desert aparentment erm, de les tres noies que creuen per arribar a escola. Amb la simplicitat i els recursos més senzills aconsegueixen traslladar i homenatjar els alumnes voluntariosos i els seus pares que entenen de la importància de l'escola per a prosperar. En aquest viatge, no es veu la duresa, ni la por, si no les ganes d'arribar-hi, la festa, el joc. Perquè superen el tràngol i les incerteses del viatge ballant, esquitxant-se l'aigua del riu que han travessat i ajudant-se per compartir la poma que ha madurat a l'arbre. El moment de la coreografia, indispensable, guanya una brillantor que eixampla el cor. La sensibilitat de la direcció de Rosa Díaz (La Rous) d'espectacles com Hilos es veu superada amb escreix per aquests ganes d'explicar, d'una brillantor corprenedora.

És una obra feta amb molta estima, que traspua al públic. És pedagògica i positiva. Comprova com els nens són líquids i superen les dificultats per a un repte que entenen imprescindible. Els hi agrada aprendre. De la mateixa manera que als intèrprets els hi agrada actuar (es nota que disfruten pels porus). I als espectadors se'ns fa la boca aigua tanta bellesa i harmonia.