Canción dulce...

informació obra



Companyia:
Paradiso99
Autor:
Begoña Moral
Direcció:
Begoña Moral
Intèrprets:
Arnau Comas, Blanca Garcia-Lladó, Maria Jurado, Chap Rodríguez Rosell
Sinopsi:

Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame.

Una parella d’extrarradi intenta decidir si val la pena o no portar criatures en aquest món on el capitalisme salvatge ens ha convertit a tots en animals engabiats. Un feixista encarnat en presentador de televisió o en empresari de supermercat no els ho posarà gens fàcil.

Un conte de terror que parla de la maternitat i la ràbia: del trauma i la por arrossegada dels vençuts i de la impunitat descarada dels vencedors. Com construïm el present i la identitat quan ens han privat del passat? Serà, potser, la capacitat de l’ésser humà per sentir i exercir la bondat, aquell gen roig que tant va obsessionar al psiquiatre Vallejo Nájera? Serà avui la ràbia la única possibilitat d’expressió d’aquesta bondat?

 

Paradiso 99 és una de les 5 companyies residents al Tantarantana dins del projecte El Cicló. La companyia, formada a Barcelona a principis del 2016, s’ha caracteritzat per realitzar una proposta dramàtica singular i alternativa. Els seus projectes sempre parteixen –i respecten– el text com a base de la creació dramàtica, però, de la mateixa manera, aprofundeixen en gran manera en eines expressives diverses. Aborden aspectes de llenguatge corporal i el moviment, però també fan incursions en el llenguatge poètic, i utilitzen la història i la política com a elements de recerca i reflexió. Una Història, en majúscules, que ha de servir per entendre el passat, i també per explicar el present, però, sobretot, per explorar i reflexionar sobre el sentit últim de la nostra contemporaneïtat. La recerca constant també els ha permès aprendre, créixer i millorar en la seva capacitat creativa, en una recerca contínua de noves formes d’expressió i d’enteniment amb el públic. Amb Canción dulce… inauguren la seva residència de tres anys a El Cicló.

Crítica: Canción dulce...

26/10/2019

Una bona intenció desenfocada, parcialment

per Jordi Bordes

Probablement, la companyia Paradiso99 vol explicar massa coses en massa poc temps, una característica habitual dels autors i companyies novelles.en general és degut a l'ànsia de criticar situacions que volen revelar. això fa que les trames quedin escapçades, que aflori només una línia bàsica i que no s'enfrontin les contradiccions dels personatges.

Canción dulce y amarga... té una intuïció molt afinada en un espai fet a base de caixes de fruites buides en el que viu una parella humil: Ell treballa al Mercadona i no se sap res més d'ella que voldria conèixer la seva veritable mare i que posterga la seva maternitat, a aquest punt. Per això, considera que el reality televisiu Cámbiame és una oportunitat. Aguantarà la vergonya de fer viral la seva preocupació amb l'esperança que algú se l'escolti i la reconegui com a filla. Paral·lelament, a la trama principal una dona reprodueix els moviments (com si fos la seva ombra, el passat) d'aquesta jove. Podria ser la mare buscada.

Contínuament, en l'obra es dona més d'un pla d'acció, desenfoca l'atenció del públic. L'espectador vol veure què passa darrere, encara que, en primer pla algú estigui interpretant un monòleg. És una fórmula que inquieta, que descol·loca i que, en certa manera, és una interessant forma per denunciar la jerarquia del primer pla televisiu, o del focus teatral. L'obra es mou en una capa d'absoluta ficció. I si es pot empatitzar amb la il·lusió de ser pare de l'obrer i amb l'ànsia d'ella per parlar-li a la mare,genera un rebuig absolut el cinisme del presentador de televisió, que fa de mestre de cerimònies a cops de plateret i que sempre és ofensiu, des del primer moment. Sense canvis en l'actitud dels personatges, l'obra només pot agafar una direcció, no té girs, ni revolts (que, quasi, resultant una sorpresa perquè l'espectador avispat ja insinua més coses de les que realment passen).

La peça contrasta amb la preciosa lletjor dels titelles-mare; del moviment dolorós de la dona comunista que li volen batejar, just acabada la guerra Civil; d'una aparença modernor que cau en el buit més desesperat. L'espectador només pot veure passivament. Intervenir com demana el showman és insultant. Hi ha una empatia per la vulnerabilitat dels personatges fràgils. I un desig confessable que s'esgoti el cinisme televisiu. En aquesta buidor, caldria trobar-hi arrels, arestes on l'espectador pugués aferrar-s'hi i lluitar-hi m és que no pas llençar-los a un abisme que no s'acaba ni amb el darrer fosc.