Candela Capitán. Moloko Vellocet

informació obra



Direcció:
Moloko Vellocet
Autoria:
Moloko Vellocet
Sinopsi:

Una de les artistes actuals que millor dominen el llenguatge de la performance converteix la Sala Oval en una pista de ball i recrea el conegut club que freqüentaven els protagonistes de La taronja mecànica.

Moloko Vellocet és un escenari distòpic, una instal·lació que es desperta i s’adorm, un club intermitent per a un futur imperfecte inspirat en el Korova Milk Bar de La taronja mecànica (1971), de Stanley Kubrick, una pel·lícula basada en la novel·la homònima d’Anthony Burgess del 1962. 

La instal·lació Moloko Vellocet és un elixir de substàncies que, en la seva dissolució, converteixen la Sala Oval del MNAC en un club que s’activa de manera intermitent amb The Death at the Club [en 45 min], una performance que des del 2018 s’ha dut a terme en diversos emplaçaments d’Europa.

Moloko Vellocet explora l’espectacularitat d’un club al·legòric, la resistència del cos i els límits de la dansa amb una gran instal·lació-performance que convida a reflexionar sobre qüestions que preocupen les noves i no tan noves generacions: l’alienació, el lliure albir, la pèrdua de la joventut, la violència i la por o la suposada pantalla de protecció que ofereixen les xarxes socials. La música anirà a càrrec de tres de les DJs més influents de l’escena musical actual, que han format part de la trajectòria de l’obra. 

Moloko Vellocet serà el debut al Grec Festival de Barcelona de Candela Capitán, un dels noms més coneguts de l’escena europea de la performance. Ha presentat les seves propostes, sempre transgressores, en espais i cites artístiques tan destacades com la documenta fifteen de Kassel, el CCCB de Barcelona o els Teatros del Canal de Madrid, entre molts altres.

Crítica: Candela Capitán. Moloko Vellocet

13/07/2024

Candela Capitán activa The Death at the Club al MNAC

per Júlia Vernet Gaudes

Candela Capitán no s’està per romanços i ni paternalismes i estampa a la cara de l’espectador la seva manera d’entendre l’escena, la dansa i el cos, sense indicacions, premisses ni romanticismes. A la Sala Oval del MNAC, la sevillana millennial va debutar al festival Grec amb MOLOKO VELLOCET, una instal·lació creada a partir del Korova Milk Bar de La taronja mecànica (film del 1971 i novel·la del 1962), en la qual s’activa la performance Th Death at the Club [en 45 minuts], representada en ciutats europees des del 2018. Cadascun dels 3 dies de funció, la performance s’activa per set homes, ella sola o cinc dones, respectivament, acompanyats en cada cas d’un o una DJ de l’escena actual (DJ Slim Soledad, DJ Cardopusher i DJ TOCCORORO). Com anuncia el títol, la perfomance (es) planteja fins a on som capaços d’arribar en la pista de ball en el context d’un club, ja sigui portant el cos al límit o alterant el nostre estat de consciència.

La proposta és molt senzilla: una introducció de quietud amb música de Bethoveen, i tot seguit música techno i els o les performers inexpressives comencen a fer tombarelles durant els propers tres quarts d’hora, una darrera l’altra, al mateix ritme i la mateixa velocitat, totes alhora. A mesura que passa el temps i aparentment tot continua igual (només musicalment podríem dir que passa alguna cosa), un s’adona que l’espectacle també és mental, i que mentre escènicament no hi ha cap esdeveniment (només augmenta el cansament de les intèrprets), internament l’espectador està fent un viatge d’allò més complet: des de l’expectativa, a l’estranyesa, l’avorriment, el cansament, l’empatia amb les intèrprets, la curiositat, la reflexió, l’atenció, la sorpresa, l’acceptació, la meditació, els dubtes, la pèrdua de la noció del temps, la consciència del temps, etc. Aquest mateix viatge, però accentuat, de fet, és el de les intèrprets mateixes.

En aquest cas, l’espectador es pot sentir totalment indigent enfront d’una proposta per a la qual pensa no tenir eines per afrontar i per a la que espera alguna indicació o acompanyament, per petit que sigui, per saber què fer, què sentir i què pensar. Però és justament aquesta indigència en què Capitán col·loca a l’espectador que l’obliga a confrontar-se amb el seu lliure albir i el seu propi sistema de creences i sentiments, demostrant-li que té totes les eines al seu abast i que si no, tampoc és tan important i ningú el trobarà a faltar ni s’adonarà si desconnecta.