Capricis

informació obra


Àngels Margarit pertany a la primera generació de ballarins contemporanis sorgida a finals dels 70 a Barcelona. Després va continuar els seus estudis a distints llocs d’Europa i a Nova York. El 1985 crea Mudances, peça que també donarà nom a la seva companyia. Amb els primers espectacles, Mudances (1985) i Kolbebasar(1988), entra a l’escena internacional on hi presentarà amb regularitat la seva obra. Els últims treballs són una Retrospectiva 25 anys de la companyia (2010), From B to B (2011), en col·laboració amb Thomas Hauert, i Capricis (2013). Ha rebut nombrosos premis, com el Grand Prix du Concours Chorégraphique de Bagnolet (França, 1988), el Premi Nacional de Dansa de Catalunya (1986, 1991, 1999) o el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques (1993) i el Premio Nacional de Danza (2010) que atorga el Ministeri de Cultura.

Companyia:
Àngels Margarit/Cia Mudances
Composició musical:
24 capricci, de Niccolò Paganini
Direcció:
Àngels Margarit
Coreografia:
Àngels Margarit
Autor:
Eneko Alcaraz, Fàtima Campos, Joan Català , Mireia de Querol i Duran, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Roser López Espinosa , Isabel López Pérez, Manel Salas Palau, Dory Sánchez, Lourdes Solà
Intèrprets:
Eneko Alcaraz, Fàtima Campos, Joan Català , Mireia de Querol i Duran, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Roser López Espinosa , Isabel López Pérez, Manel Salas Palau, Dory Sánchez, Lourdes Solà
Il·luminació:
Cube.bz
Escenografia:
Cube.bz
Vestuari:
Ariadna Papió
Vídeo:
Núria Font
Producció:
Grec 2013 Festival de Barcelona, Àngels Margarit / cia. Mudances, Can Gassol (col·laboració), Teatre Monumental de Mataró (col·laboració), El Graner (col·laboració)
Estrena:
Estrena
Sinopsi:

Capricis és un projecte que s’inicia al Grec 2013 Festival de Barcelona. La coreografia pren la partitura dels 24 Capricci de Niccolò Paganini com a guió; dotze ballarins dibuixen la música, la reescriuen a l’espai amb els seus jocs escènics i, més enllà del virtuosisme de l’obra musical, l’articulació de la sèrie dels 24 estudis ofereix una proposta escènica única, modular i modulable, que converteix també en un caprici cada representació.

Crítica: Capricis

08/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Montse Otzet

Hi ha diversos motius per anar a veure Capricis, i un dels més rellevants és l’oportunitat que ofereix de poder presenciar a una companyia de dansa del país que situa d’alt l’escenari dotze ballarins, fet ja de per si insòlit que es maximitza tenint present l’estat agònic en que es troba la cultura i especialment la dansa.

Bogeria, irresponsabilitat, provocació, repte? Possiblement, en el muntatge d’Angels Margarit hi ha això i molt més, doncs al llarg de la seva carrera ha demostrat ser una dóna que no s'encongeix davant les dificultats, i la crisi n’és una d’elles.

Capricis és un joc visual i emocional que entra per la pell i per la vista de l’espectador. Per una part, tenir com guió els 24 Capricci de Paganini és tenir assegurat que la música convulsarà les emocions del públic, mentre que per l’altra, el joc visual que es produeix d’alt l’escenari contribueix a obtenir un resultat suggeridor.

Música i dansa en estat pur. Això és el que ofereix aquest espectacle de caràcter minimalista que utilitza com únic material escenogràfic unes llums molt ben dissenyades i unes ràfegues de fum que propicien atmosferes.

Solos, duos, grups de tres fins a dotze ballarins són els responsables de donar forma a les notes de Paganini. Unes formes que de vegades les percebem abstractes mentre que altres cops descriuen, de forma minuciosa, el so que surt de la corda del violí. Moviments rullats i lents s'alternen amb gestos de traç angulós i fraccionat, un ventall coreogràfic que si bé delata fragments que els falta temps per afermar-se i netejar-se quan a interpretació, resulta gratificant quant a forma i contingut.

La guinda de l’espectacle recau en la presència d’Angels Margarit i del violinista Kai Gleusteen, concertino de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, l’elegant presència del qual s’integra de ple en el muntatge i comparteix amb els ballarins, entre altres coses, el fet d’ anar desposseït de sabates. Per la seva banda Margarit ofereix un recital de l’essència del seu llenguatge on els girs i moviments de braços desprenen una llum especial.

Trivial