La 'capsa de curculles' que ens proposa la Tati Cervià (que ja té una llarga trajectòria en espectacles de música per a infants), és una petita delicatessen on la nostra imaginació hi juga un important paper, juntament amb la nostra oïda.
La proposta parteix de la tècnica del Kamishibai, nascuda (o com a mínim formalitzada) al Japó de la crisi post II Guerra Mundial, on homes desocupats recorrien pobles i ciutats dalt de la seva bicicleta, i es plantaven en qualsevol plaça o cantonada propicis per a explicar contes als infants, ajudats per aquests teatrins de fusta/paper, d'una manera molt semblant a les nostres auques.
A partir d'aquí, i volent donar a conèixer la tècnica a casa nostra, la Tati escriu el conte, fa les il·lustracions i les cançons, i posa en escena -amb l'ajut d'un contra-baixista* i una pianista que també toca la bateria- l'aventura d'una nena del japó: aquesta, ha de buscar per casa algun instrument musical que la mestra ha demanat als alumnes que portin a la classe el dilluns. A casa de l'àvia, i en això consisteix aquest imaginatiu viatge, i als voltants d'aquesta i la platja propera, la petita descobreix quantes coses de la natura i dels nostres mals endreços poden convertir-se en senzills instruments. I tot recolzat en unes cançons força adaptades als petits espectadors: vaig assistir a una sessió escolar de 3 a 5 anys, doncs l'espectacle sobretot s'adreça als més petits, fins a 7-8 anys.
Aquesta cantant, que no actriu, a base de fer moooltes actuacions (en porta més de 70 només d'aquest espectacle) ha assolit força seguretat i actualment domina l'escena i la comunicació amb els espectadors de forma fàcil i natural. Perquè, deixeu-m'ho dir, entre les virtuts d'aquest veritable conte-audició musical, com no, en directe, hi ha l'abundant i ben entesa participació dels petits.
Potser només precisar que, degut a la petitor dels teatrins de Kamishibai (aproximadament un Din A3 o poc més) la visualització de les làmines que il·lustren el conte es projecten en una pantalla al fons de l'escenari, perquè la visualització no sigui un problema.
A tall de curiositat, dir que en la sessió també hi havia, per sort amb tota normalitat, una escola de nens i nenes deficients, i també un grup d'estudiants (estudiantes, diria, totes noies) d'Educació Infantil, i tots dos grups varen participar i gaudir de l'espectacle igual o més que els parvulets. I de postre, les noies aspirants a mestres van fer un col·loqui amb la Tati i els músics, que van explicar la seva feina i van atendre les curiositats d'aquelles que varen preguntar.
Una sessió rodona, diria jo.
* que toca tant el baix com el contrabaix
