Carena

Circ | Dansa

informació obra


Creació:
Mariona Moya - La Corcoles
Sinopsi:

Una peça, creada i interpretada per l’artista Mariona Moya, fruit d’una recerca personal sobre el propi llenguatge i sobre la deconstrucció de la forma i figura del funàmbul tal i com s’ha conegut i tractat tradicionalment.
Explorant la coexistència entre la funàmbula i el seu element indispensable, el Balancier, així com de l’intervenció dels dos en l’espai, la reacció del propi cos i l’evident repercussió d’emocions.
Donant protagonisme a aquest espai que es dibuixa en la convivència dels elements en un buit inicial.
“ El vacío del abismo es en efecto una plenitud” Exploradores del abismo. Enrique Vila-Matas

Crítica: Carena

08/09/2024

Funambulisme poètic

per Alba Cuenca Sánchez

Quan pensem en el funambulisme, la primera idea que ens ve al cap és la de la proesa impossible. La de l'escalada de complexitat i el "més difícil encara". La de la tensió per comprovar si l'artista complirà el seu objectiu o si serem testimonis d'una tragèdia. El que ofereix Mariona Moya, La Córcoles, és, en canvi, un altre tipus de funambulisme més lent i profund, amb el mateix virtuosisme però més a prop de la dansa hipnòtica i contemplativa.

Des del primer moment en què apareix en escena, l'artista desprèn elegància. No cal saber gaire de moviment per intuir que la tècnica que té és d'alt nivell, plena de gracilitat i fluïdesa. Exhibeix cada moviment amb precisió i delicadesa, fent-nos oblidar la complexitat d'estar caminant sobre un fil a diversos metres d'altura. Però la gràcia de l'espectacle és que, més enllà de fer semblar fàcil el que en realitat és complicadíssim, hi ha una voluntat estètica. Una cura en les construccions visuals. Poesia, llum i metàfora, Carena és un quadre en moviment.

L'espai de la representació és un valor afegit. A Tàrrega, els arbres i el campanar de l'ermita de Sant Eloi es converteixen en el marc ideal de l'espectacle. La peça comença quan encara hi ha sol i acaba ben entrada la nit. Els focus, amb blancs càlids al principi i freds en l'última part, ressalten la intensitat de cada escena i les converteixen en fotografies en moviment. Completa la imatge immersiva la banda sonora de Zesar Martinez - 'Zinkman' i Albert Dondarza, protagonitzada per violins en algunes parts i per músiques tribals en altres.

Evocant el món de l'esgrima, l'artista estableix en la coreografia una mena de lluita lenta amb si mateixa. Amb elements de vestuari construeix un alter ego i l'obliga a avançar de forma literal i metafòrica. La proesa, al final, és un repte. "El movimiento se demuestra andando", diu una veu en l'última part. "Que no son molinos, sino gigantes". Tot plegat té un aire críptic i intens. Bell i emocionant. Una experiència poètica d'altura per la qual val la pena deixar-se travessar.