Carmen. Calixto Bieito

Òpera

informació obra


Direcció:
Calixto Bieito
Sinopsi:

Degut al fracàs de la seva estrena, el 3 de març del 1875 a l’Opéra-Comique de París, Georges Bizet morirà tres mesos més tard sense sospitar que la seva partitura es convertiria en una de les més estimades del món. 

El model literari de l’òpera, una novel·la de Prosper Mérimée amb el mateix nom, mostra Carmen com una persona moralment depravada que explota sense escrúpols els homes per als seus propis fins. Georges Bizet i els seus llibretistes, d’altra banda, van transformar el seu personatge principal en un personatge immortal per la seva llibertat indòmita, marcada per la fatalitat: una cigarrera fascinant que els homes troben tan atractiva precisament perquè es nega a acceptar les normes tradicionals. La seva personalitat enlluernadora i no conformista es reflecteix en l’havanera “L’amour est un oiseau rebelle”, ball d’origen afroamericà, poderosa i alhora tendra. 

La producció en què Bieito va debutar en el món de l’òpera en el llunyà Festival de Peralada del 1999 ha esdevingut mítica. En aquesta, la llibertat és innegociable i irrenunciable, i Carmen conserva els seus contorns profundament ibèrics i el temperament ardent. Aquesta rebel és una criatura totalment contemporània. Temptadora i indulgent, viu en un desig urgent d’existir plenament. 

És una història plena de malentesos: l’amor es confon amb el desig, un afer amb una relació exclusiva, l’afecte amb la possessió i la violència amb la passió. Però el preu més alt en aquesta xarxa de relacions disfuncionals el paga Carmen, una dona que estima la seva independència. L’heroïna al final de l’òpera desafia Don José; viu intensament a la vora de la navalla. 

Clémentine Margaine encarna la protagonista, mentre que Charles Castronovo mostra les ferides i esquerdes desesperades del soldat Don José. La figura de Micaela, cantada per Adriana González, que no existia en la versió literària, és la contrafigura de Carmen. Qui millor que Josep Pons, director titular del Teatre i especialista en música francesa, per desgranar l’erotisme de les seves melodies inoblidables? 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Carmen. Calixto Bieito

17/01/2024

Una Carmen poc sexy

per Valèria Gaillard

Sensacions agredolces. Això és el que provoca la reposició de la Carmen de Calixto Bieito al Gran Teatre del Liceu. Si quan es va estrenar, fa 25 anys, va suposar un esclat de geni i inspiració, amb el trasllat que proposa de l'acció a mitjans de segle XX, en ple franquisme, per pouar en l'espanyolitat més rància, ara, aquesta mateixa proposta, amb la cabina de telèfons a primer pla i una bandera com la de la Plaça Colón de Madrid al centre de l'escenari, es veu anacrònica. O pitjor encara, fa grima. Això perquè, en l'entretemps, han passat moltes coses, coses com els fets del 20-S o l'escalada de vots per a VOX. Tots aquests soldats testosterònics que aparèixen a escena des del principi de l'òpera semblen una apologia de l'ideari voxià, així com tota la violència que recorre l'obra de cap a cap. Amb tot, alguns "gags", com ara quan tiren el perfil del brau d'Osborne a terra i sembla que hagi d'aixafar el públic, l'escena del tercer acte de la gentada que assisteix a la cursa de braus d'Escamillo, amb el públic a ras de públic, no han perdut vigor. El segell Bieito es nota també en escenes com ara el "paseillo" que ofereix un soldat nu o la rebolcada més que explícita entre els protagonistes.

En l'apartat de les veus, hem de dir que aquesta reposició no ve acompanyada de grans noms de la lírica, sinó més aviat cumplidores, sense més. En la funció del dia 16 de gener, va interpretar Carmen la cantant armènia Varduhi Abrahamyan. Va oferir una Carmen més barroera que sexy, y quan va abordar la dansa que li dedica a Don José... ho deixarem en punts suspensius. A nivell vocal és cert que és un paper extremament difícil per a una mezzo i se'n va en sortir airosa però amb una interpretació desigual. En canvi, Leonardo Capalbo va brodar un Don José que va anar creixent a mesura que avança la trama per posar tota la salsa en l'acte final, en un escreix de força i dramatisme. Qui va triomfar i es va endur un bon ram d'aplaudiments va ser Jeanine De Bique, una noia escanyolida però amb una tècnica vocal perfecte i encisadora que va venir la temporada 2020/21 amb Platée en versió concert. El seu solo final va deixar el públic amb la pell de gallina. També es va fer notar per la seva qualitat vocal la soprano Jasmine Habersham, que debuta al Liceu, que va interpretar una Frasquita de llarg solvent.