Aquesta revisió teatral i coreogràfica del mite i la tragèdia d'aquesta dona, en lluita constant per aconseguir la seva llibertat, segueix rebent, des de la seva estrena el 1984, el beneplàcit absolut de crítica i públic. S'hi va contraposar, per primera vegada en escena i en directe, l'extraordinària música de Bizet amb la força de la música del poble: el flamenc. Carmen reflecteix doncs a la perfecció dues de les actituds vitals més característiques del propi Gades: la seva consciència de classe i el seu amor a la llibertat.
Com a la resta d'obres del coreògraf, la claredat en l'exposició de la història és el seu segell inconfusible. A més, la transició entre les escenes ens ofereix gestos de complicitat al cinema que tenen la signatura del cineasta coautor -Carlos Saura-, i ens ajuda a passar d'una emoció a una altra de manera vertiginosa però natural. Els esdeveniments se succeeixen sense que al final l'espectador estigui segur d'haver assistit a un assaig, o a una autèntica tragèdia.
Inspirat en l'obra de Prosper Mérimée.
L’obra conté l’estil inequívoc d’Antonio Gades: l’essència de la dansa folklòrica i del flamenc; l’ètica i el respecte pel treball, i la sobrietat i el rigor en l’execució del ball. Totes aquestes qualitats les manté la companyia malgrat Gades, des de fa 12 anys, ja no està entre nosaltres. El motiu d’aquest nivell recau en un nom, el de Stella Arauzo, la directora artística del grup que durant molts anys ha format part de l’elenc i té la capacitat, sensibilitat i intel·ligència de transmetre i mantenir l’estil del gran mestre, de l’home que va fer evolucionar el flamenc i la dansa espanyola atorgant-li un caràcter teatral i una dramatúrgia admirables.
Aquesta Carmen va néixer a partir de la pel·lícula que va fer Carlos Saura i Antonio Gades, sent tots dos artistes els que signen els crèdits d’argument, coreografia i direcció del muntatge escènic. Per aquest motiu, la Carmen teatral compta amb una escenografia molt acurada on la il·luminació i un joc de miralls té molt a dir, i on una exquisida plasticitat ens provoca imatges cinematogràfiques.
És curiós que en un espectacle de ball una de les qualitats que més destaquen siguin els silencis que es produeixen; siguin aquests espais orfes de música i moviment en els que la solemne i estàtica presència dels ballarins és capaç d’omplir l’escena i provocar un silenci sepulcral entre el públic. Aquest atribut aporta un equilibri dramàtic a l’obra com també ho fa la combinació de música flamenca, ritmes populars i fragments operístics de Bizet.
L’acció es situa en un estudi de ball on una companyia està assajant una versió de Carmen. Els personatges de l’obra de Mérimée s’emmirallen amb la dels ballarins fent que Carmen sigui una ballarina de la companyia i Don José el director d’aquesta.
L’obra transcorre en una successió d’escenes que avancen cap al desenllaç dramàtic, unes imatges que combinen l’alegria i la vistositat dels fragments corals amb la continència emocional de les escenes dramàtiques. Un contingut coreogràfic que transpira molts dels punts bàsics del decàleg de Vicente Escudero, el gran bailaor del qual Gades va recollir l’essència del seu ball: bailar en hombre; sobriedad; las caderas quietas; estética y plàstica sin mixtificaciones...,així fins a deu regles d’or.
Tant les ballarines com els ballarins de la companyia les executen de forma exemplar, alhora que tenen una maduresa física que s’agraeix perquè aporten a la història una veracitat encomiable, com ho és també la seva part tècnica del ball: en la manera de dur el ritme, fer els desplantes, moure els braços i marcar-se un zapateado, entre altres. Remarcables són imatges com la soleá que inicia l’obra, la de l’enfrontament de les tabaqueres i les seqüències dels homes enfrontant-se amb bastons.
Miguel Lara interpreta a un Don José sobri i rigorós en el ball, però sens dubte és Esmeralda Manzanas la que enlluerna en el seu personatge de Carmen, fent una interpretació sensual i captivadora de la protagonista i amb un moviment de tors i braços de gran bellesa.