L’obra conté l’estil inequívoc d’Antonio Gades:
l’essència de la dansa folklòrica i del flamenc; l’ètica i el respecte pel
treball, i la sobrietat i el rigor en l’execució del ball. Totes aquestes
qualitats les manté la companyia malgrat Gades, des de fa 12 anys, ja no està
entre nosaltres. El motiu d’aquest nivell recau en un nom, el de Stella Arauzo,
la directora artística del grup que durant molts anys ha format part de l’elenc
i té la capacitat, sensibilitat i intel·ligència de transmetre i mantenir
l’estil del gran mestre, de l’home que va fer evolucionar el flamenc i la dansa
espanyola atorgant-li un caràcter teatral i una dramatúrgia admirables.
Aquesta Carmen
va néixer a partir de la pel·lícula que va fer Carlos Saura i Antonio
Gades, sent tots dos artistes els que signen els crèdits d’argument, coreografia
i direcció del muntatge escènic. Per
aquest motiu, la Carmen teatral
compta amb una escenografia molt acurada on la il·luminació i un joc de miralls
té molt a dir, i on una exquisida plasticitat ens provoca imatges
cinematogràfiques.
És curiós que en un espectacle de ball una de les
qualitats que més destaquen siguin els silencis que es produeixen; siguin
aquests espais orfes de música i moviment en els que la solemne i estàtica presència
dels ballarins és capaç d’omplir l’escena i provocar un silenci sepulcral entre
el públic. Aquest atribut aporta un equilibri dramàtic a l’obra com també ho fa
la combinació de música flamenca, ritmes
populars i fragments operístics de Bizet.
L’acció es situa en un estudi de ball on una
companyia està assajant una versió de Carmen.
Els personatges de l’obra de Mérimée s’emmirallen amb la dels ballarins fent
que Carmen sigui una ballarina de la companyia i Don José el director
d’aquesta.
L’obra transcorre en una successió d’escenes
que avancen cap al desenllaç dramàtic, unes imatges que combinen l’alegria i la
vistositat dels fragments corals amb la continència emocional de les escenes dramàtiques. Un contingut
coreogràfic que transpira molts dels punts bàsics del decàleg de Vicente Escudero, el
gran bailaor del qual Gades va recollir l’essència del seu ball: bailar en hombre; sobriedad; las caderas
quietas; estética y plàstica sin mixtificaciones...,així fins a deu regles
d’or.
Tant les ballarines com els ballarins de la
companyia les executen de forma exemplar, alhora que tenen una maduresa física
que s’agraeix perquè aporten a la història una veracitat encomiable, com ho és
també la seva part tècnica del ball: en la manera de dur el ritme, fer els
desplantes, moure els braços i marcar-se un zapateado, entre altres.
Remarcables són imatges com la soleá que inicia l’obra, la de l’enfrontament de
les tabaqueres i les seqüències dels homes enfrontant-se amb bastons.
Miguel Lara interpreta a un Don José sobri i
rigorós en el ball, però sens dubte és Esmeralda Manzanas la que enlluerna en
el seu personatge de Carmen, fent una interpretació sensual i captivadora de la
protagonista i amb un moviment de tors i braços de gran bellesa.
