Carrie

informació obra


Adaptació:
Dean Pitchford, Lawrence D.Cohen, Joan Sellent
Traducció:
Marc Gómez Domènech
Coreografia:
Xaro Campo
Direcció Musical:
Joan Comaposada, Joel Signes
Direcció:
Xaro Campo
Intèrprets:
Georgia Stewart/ Raquel Jezequel, Muntsa Rius/ Anna Valldeneu, Elisabet Molet, Mikel Herzog, Laura Miquel, Ferran Enfedaque, Marta Capel, Lluís Barrera, Sara López, Laura Dorca, Elisabet Paulet, Bittor Fernández, Alexandre Ars, Albert Artigas, Anna Extremera
Interpretació musical:
Joel Signes/ Joan Comaposada, Kiko Valín, Jordi Sanchez/ Cristina Aguilella, Berenguer Aina/ Pinyu Martí
Autoria:
Willy Russell
Sinopsi:

Carrie White és una jove marginada pels seus companys d’institut i sobreprotegida  per la seva religiosa i fanàtica mare. Una jove que acaba deslligant el terror amb el seu poder telequinètic al petit poble on viu quan és portada al límit en el ball de finalització de curs.

Crítica: Carrie

20/11/2018

La bellesa del terror

per Andreu Sotorra

Des que Stephen King va publicar «Carrie» el 1974, la seva quarta novel·la, però la primera que va veure la llum, ha estat un dels relats de ficció més censurats als centres educatius dels EUA. Això ja és un bon senyal! Vol dir que darrera de «Carrie» hi ha un material literari que només pot neguitejar els qui volen un món fet a la seva pròpia imatge i única voluntat.

Cada temporada, el sector espera un musical que remogui el panorama teatral. L'any ha estat força prolífic pel que fa al gènere, però potser faltava la “perla negra” que brillés per mèrits propis. Ha trigat una mica, però ha arribat. Es diu «Carrie», és l'adaptació de la novel·la de l'escriptor Stephen King, que ha brillat a la cartellera de Londres i Broadway i que ha temptat en diverses ocasions el cinema i que ara arriba al teatre català amb una adaptació del muntatge del segell Eleven O'Clock Produccions, dirigit per Ferran Guiu —per cert, nou codirector artístic del Teatre Gaudí Barcelona (TGB) juntament amb el fundador Ever Blanchet— i que es perfila com un altre dels èxits del TGB, espai que, amb una revisió de la seva línia de deu anys, es vol convertir des d'ara en la Fàbrica de Creació Municipal de Musicals.

«Carrie» demostra que és possible trobar la bellesa del terror. La companyia poleix la perla negra a la qual feia referència abans i ho fa amb un repartiment de primera línia, en alguns casos doblat, que reuneix divuit intèrprets —professionalment molt joves— per a setze personatges, acompanyats de vuit músics.

«Carrie» té un nivell d'interpretació musical alt, en alguns moment, altíssim. Hi destaquen, pels seus papers protagonistes, les joves gairebé debutants Georgia Stewart i Raquel Jezequel. Només puc donar testimoni de la primera —que actuava el dia de la meva funció— després de constatar la seva força melòdica en duets entre filla i mare (paper que alternen també les veteranes Muntsa Rius i Anna Valldeneu) o les seves imponents intervencions solistes.

Però tampoc no es queden enrere la resta dels intèrprets, tant en altres peces solistes de Laura Miquel o Elisabet Molet, com en les corals, de ritme més rocker, que compten també amb una coreografia dirigida per Xaro Campo que treu tot el suc que es pot treure de l'espai quadriculat de l'escenari del TGB, un escenari on pràcticament no hi ha attrezzo, tret d'una tarima a l'hora del ball de graduació o una simple tauleta o una gàbia de càstig de casa de Carrie White. I, això sí, una il·luminació potent.

Els que no hagin vist encara el musical potser els sobtarà que parli de “gàbia de càstig”. I és que «Carrie», una novel·la que al mateix Stephen King li va costar de donar per bona de l'esgarrifança que a ell mateix li produïa, entronca amb la revifalla de la radicalitat religiosa o intolerant que el nou segle ha aportat a la societat.

La mare de Carrie, Margaret White, frustrada del seu matrimoni, ha educat la seva filla en una estricta llei fonamentalista i fanàtica, amagant-li la realitat, sense cap educació biològica, impedint que maduri com a adolescent. Això fa que Carrie White pateixi a l'institut el rebuig dels companys, sobretot companyes, que sigui víctima del clàssic i modern “buylling”, que encaixi humiliacions i que, arran d'una invitació convencional d'un dels xicots per anar al ball de graduació, acabi rebel·lant-se contra la seva mare tot i que la rebel·lió la porta finalment a un desenllaç tràgic —en la novel·la afecta tot el petit poble de Carrie— que només ella pot explotar a través de la telecinesi, un fenomen que no té el vistiplau de la comunitat científica però que la ficció ha adoptat perquè és capaç de fer servir els poders ocults de la ment amb finalitats venjatives i terrorífiques, una lectura que, a banda del sentit gore que «Carrie» respira, lliga també amb els recents brots de tirotejos massius i indiscriminats que cada dos per tres protagonitzen adolescents, tant als EUA com a Europa.

«Carrie» és un musical, per descomptat, per a espectadors veterans amants i no tan amants del gènere, però sobretot cal remarcar que ho és també per a espectadors que viuen en la franja de l'adolescència dels mateixos personatges protagonistes. Sense etiquetar-lo de “juvenil”, «Carrie» té tots els ingredients per ser-ho i per fer que s'acosti al teatre un sector d'espectadors que té poques propostes adequades als seus interessos vitals i que no només el captivarà sinó que no deixarà que se'n desenganxi. (...)

Trivial