Hi ha només dues sales entre grans i mitjanes en aquest moment a Barcelona que exhaureixen localitats: el Teatre Goya amb l'obra «La trena» i la Sala Versus Glòries amb «Cartes d'amor». Les altres, dissortadament per al sector teatral, han de fer mans i mànigues per omplir al cent per cent. Qui en vulgui fer un estudi cultural o sociològic, lògicament subvencionat per alguna institució preocupada pel tema, ja sap per on començar.
Una de les petites perles de la cartellera és la revisitació d'aquesta obra, «Cartes d'amor» —o potser hauríem de dir “no obra”—, del nord-americà Albert Ramsdell Gurney Jr. (Buffalo, Nova York, EUA, 1930 - Manhattan, Nova York, EUA, 2017), una peça d'aires romàntics que ha donat la volta al món amb multitud d'adaptacions i traduccions durant més de trenta anys i que no caduca perquè conté els pros i els contres universals que mouen les relacions personals.
«Cartes d'amor (Love Letters)» es va estrenar al teatre el 1988, tot i que en principi havia de ser més un relat que una peça teatral, però davant el rebuig de publicació de The New Yorker, l'autor va decidir fer el canvi cap a la dramatúrgia. Finalista del Premi Pulitzer, l'obra ha estat traduïda a gairebé totes les llengües possibles. «Cartes d'amor» fa un recorregut de mig segle, des del 1937 al 1987 aproximadament a través de la veu epistolar dels dos protagonistes: Melissa i Andy.
Diguem abans que l'obra «Cartes d'amor» va entrar en català de la mà com a traductor de Josep Costa, fundador de Kaddish Teatre, del Prat de Llobregat. La preestrena, per dir-ho així, es va fer en una lectura dramatitzada a l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona —recordo l'auditori ple de gom a gom perquè eren altres temps—, amb l'actor Pep Munné i l'actriu Sílvia Munt, els mateixos que després la interpretarien per primera vegada al Teatre Borràs el 1993. Des d'aleshores, una vegada publicada per Edicions 62 l'any 1997, l'obra ha passat per les veus de diferents intèrprets, ha entrat en el circuit del teatre amateur, dels clubs de lectura de biblioteques i de moltes programacions teatrals d'escenaris de tot Catalunya. «Cartes d'amor» és allò que s'anomena “un clàssic modern”.
Tan clàssic i tan modern que, en aquesta represa, s'ha fet una nova versió i adaptació a càrrec del dramaturg Marc Rosich, que també la dirigeix amb Jordi Andújar. No m'estranyaria gens que hagin tingut la temptació de convertir les cartes de paper en moderns whatsapps o notes de veu. Afortunadament no ho han fet. És a dir, com deia el poeta pastisser de can Foix, a Marc Rosich i Jordi Andújar, i també al compositor Marc Sambola, els exalta el nou i els enamora el vell. I per això han confiat en dos intèrprets veterans i reconeguts com Lloll Bertran i Àlex Casanovas que, amb els seus dos personatges, transiten, com vol l'autor, des dels inicis de l'escola Bressol, com aquell qui diu, passant per l'adolescència, la joventut, la maduresa, l'ascens i la caiguda.
És a dir, aquell recorregut que qualsevol ésser humà no pot defugir per llei natural. I per això, «Cartes d'amor», malgrat la seva aparent senzillesa, perquè no surt del que serien les lectures de multitud de cartes que van i vénen, va “in crescendo” fins que aconsegueix tocar la fibra dels espectadors amb un dels objectius més difícils d'aconseguir en teatre: que emocioni de debò l'auditori.
La diferència entre la primera versió de Josep Costa i l'actual de Marc Rosich és que l'adaptació que fan brillar l'actriu Lloll Bertran i l'actor Àlex Casanovas ha superat el temps sense que es noti i és, en segons quines expressions, sobretot les de Melissa, una mica més descarada, de gest i de paraula.
Melissa s'hi reflecteix com una dona que pren la iniciativa, que desitja, que vol, que ensopega, que cau i es torna a aixecar i que empeny Andy a debatre's entre dos mons: el convencional de la família que els dos han creat sisplau per força per separat i el lligam des de la infància que mantenen d'adults com a amistançats fins a l'últim moment.
Entremig, hi ha els estigmes d'una societat opulenta i rica —la de Melissa, de tradició del bàndol demòcrata però amb vocació artística— i els estigmes d'Andy, de família més senzilla, de professió d'advocat i els impediments d'una vida pública de senador del bàndol republicà al servei del sacrifici per guanyar les eleccions.
Marc Rosich i Jordi Andújar, com a directors, han fet més pròxima l'obra «Cartes d'amor». L'han dotada no només d'una “lectura de cartes” sinó també d'un cert dinamisme i de moviment: algun canvi de peça de vestuari que s'adapta a cada època del segle passat, un canvi de posició dels dos a la llarga taula on queden escampades les cartes, que sempre es passen de l'un a l'altre amb capses de records, la no mirada i la veu al buit, fugaces rèpliques entre els dos, una sensible banda sonora de Marc Sambola que acompanya suaument tota la representació i que incideix en els sentiments, les petites alegries, les decepcions o les contrarietats de la llarga relació entre Melissa i Andy i l'aportació de Lloll Bertran amb un parell de peces cantades, la que imita l'encarcarat càntic d'escola de monges i l'emotiu «Send in the clowns (Que entrin els clowns)», del musical «A Little Night Music», d'Stephen Sondheim.
Són moments únics que diferencien aquesta nova versió de «Cartes d'amor» de totes les versions anteriors. Moments que endolceixen encara més el romanticisme de l'obra, que la fan intemporal, que la fan apta tant per a generacions joves com per a generacions de maduresa i que creen lentament, subtilment, engruna a engruna, tot un delicat clímax de nus a la gola fins a la burxada final. (...)
