Lucía Miranda porta més d’una dècada construint la seva molt personal casa teatral. Aquesta casa que va començar a dissenyar quan residia a Nova York porta el nom de Cros Border, inclou una companyia teatral, una escola de teatre aplicat i una cuina escènica, i es dedica bàsicament al teatre comunitari en totes les seves possibles variants. I si el teatre comunitari és el teu gran centre d’atenció, és lògic que li acabis donant en les teves propostes un gran protagonisme a allò que et transmeten les persones que integren els diferents tipus de comunitat amb els qual connectes. I que vulguis fins i tot reproduir textualment allò que et comuniquen, evitant al màxim cap mena de distorsió del discurs: el teatre verbatim constitueix en aquest sentit un instrument molt valuós que en aquests darrers anys, s’ha fet alhora molt present en aquelles formacions que treballen en un context proper al teatre document. D’altra banda, treballis amb la comunitat que treballis , totes comparteixen com a mínim un tret en comú: totes les persones, independentment de la comunitat a la qual pertanyin , viuen a una casa o somien poder viure a una casa. Totes les persones tenen records bons o dolents de la casa en la qual va transcórrer la seva infància, o de l’absència de casa que va marcar la seva infància. I cada persona li pot donar a la paraula “casa” una interpretació diferent, en funció de quin és o ha estat el seu recorregut vital.
Partint d’aquesta realitat, i partint alhora d’una realitat social, econòmica i política que converteix sovint el dret a gaudir d’un habitatge en quelcom gairebé utòpic, Miranda va entrevistar un grapat de persones que li van oferir perspectives ben diferents sobre el tema. Perspectives en les quals hi cap des de l’experiència d’un veterà arquitecte diria que molt proper a la mateixa creadora – un arquitecte que ha decidit legar-li a la filla els fonaments d’una casa mai construida- , fins a la refugiada fugida de la Veneçuela de Maduro, tot passant per qui no ha conegut altra casa a la seva vida que aquestes cases d’acollida en els quals, sovint resulta molt difícil sentir-se acollit.
Per la proposta de Miranda hi passen des de els pares de fills amb necessitats específiques que volen disposar també del seu espai propi, fins a membres de la PAH acostumades a anar d’assemblea en assemblea i de desnonament en desnonament… o el mateix E.T. d’Spielberg, intentant trobar el camí que el porti a la galaxia on es troba casa seva.
Miranda construeix a partir d’aquests testimonis un variat collage que intenta ser reivindicatiu i alhora, no quedar-se només en el pla de la denuncia reivindicativa. Però , i malgrat l’esforç d’un bon grup d’intèrprets als qual només cal retreure el poc control que de vegades mostren a l’hora de treballar l’accent idiomàtic dels seus personatges, la seva honesta proposta, mostra sovint notables limitacions. Potser perquè les històries escollides, no sempre tenen el suficient grau d’interès sostingut capaç d’evitar que les seves intervencions s’acabin allargant en excés; quelcom d’altra banda extensible també a les lliçons bàsiques (massa bàsiques i massa previsibles) sobre la perversitat de la banca que ens ofereixen els presentadors i ninots animats d’una mena de show televisiu al millor estil “Calle Sésamo” que resulta bàsicament reiteratiu. Potser també perquè la mecànica d’una dramatúrgia que va donant constants salts entre aquests personatges es fa en aquest cas una mica feixuga. I potser alhora perquè les ganes d’oferir un ventall molt ampli de mirades sobre el tema , acaba resultant un xic epidèrmica.
Tot i que de ben segur que moltes d’aquestes objeccions quedarien neutralitzades , veient la proposta a un centre cívic, o a un casal de barri ,o a qualsevol altre espai en el qual la proposta agafés dimensions de teatre comunitari.
