La formació Cross Border ha celebrat els 10 anys dalt dels escenaris amb propostes de teatre comunitari. Ara, sota la direcció de Lucía Miranda, proposen una obra de teatre documental verbatim sobre una cosa tan senzilla i complexa com la paraula casa. Partint de l'article 47 de la Constitució, es pregunten: què és, què representa i com la gentrificació, la migració, la crisi econòmica, la crisi dels refugiats i el feminisme n’han canviat el significat en els últims 10 anys. Una coproducció amb el Teatro de La Abadía de Madrid i el Théâtre Dijon Bourgogne – Centre Dramatique National.
Casa. Tots hem viscut alguna vegada en una. La dibuixem de petits. Cridem el seu nom per salvar-nos quan juguem a tocar i parar. D’adolescents ens en volem anar de casa. De grans hi volem morir. És de les primeres paraules que aprenem en un altre idioma. En algun moment et preguntes quan casa teva va començar a ser “la casa dels teus pares”.
Però què és casa.
Vaig agafar l’enregistrador i vaig preguntar a més de 40 persones molt diverses què era casa per a elles. Vaig escoltar històries de desnonaments, gentrificació i especulació immobiliària, cases d’acollida, cases tutelades, la crisi del 2008, la COVID, la crisi dels refugiats, la migració, els ‘menas’, les lleis d’urbanisme, els ‘xanxullos’ i les hipoteques.
Després ho vaig transcriure paraula per paraula (aquesta és una obra documental verbatim) i vaig anar trobant els protagonistes de la meva història, a qui vaig canviar el nom i poca cosa més: un arquitecte que va construir més de 500 habitatges però que a la seva filla, en herència, li deixarà uns fonaments; un noi que porta mitja vida en una residència de menors; una jove refugiada veneçolana que va aconseguir l’asil gràcies a una cançó de Nirvana; un home amb diversitat funcional que lluita per ser independent; una activista de la PAH amb qui enamorar-nos a París.
I un home de la NASA que ho observa tot.
El repartiment va fer una lectura per a les persones entrevistades, vam plorar, vam riure i ens vam posar a treballar. En un espai que recorda un set de cinema, les seves històries s’entrecreuen per formar-ne una de sola. Casa és un relat intergeneracional que es fa preguntes sobre l’article 47 de la Constitució, i sobre el camí de retorn a casa. Perquè quan estem perduts, quan estem cansats, com trobem el camí de retorn a casa? I en això de l’habitatge, nosaltres qui som, l’Elliot o l’E.T.?
Lucía Miranda porta més d’una dècada construint la seva molt personal casa teatral. Aquesta casa que va començar a dissenyar quan residia a Nova York porta el nom de Cros Border, inclou una companyia teatral, una escola de teatre aplicat i una cuina escènica, i es dedica bàsicament al teatre comunitari en totes les seves possibles variants. I si el teatre comunitari és el teu gran centre d’atenció, és lògic que li acabis donant en les teves propostes un gran protagonisme a allò que et transmeten les persones que integren els diferents tipus de comunitat amb els qual connectes. I que vulguis fins i tot reproduir textualment allò que et comuniquen, evitant al màxim cap mena de distorsió del discurs: el teatre verbatim constitueix en aquest sentit un instrument molt valuós que en aquests darrers anys, s’ha fet alhora molt present en aquelles formacions que treballen en un context proper al teatre document. D’altra banda, treballis amb la comunitat que treballis , totes comparteixen com a mínim un tret en comú: totes les persones, independentment de la comunitat a la qual pertanyin , viuen a una casa o somien poder viure a una casa. Totes les persones tenen records bons o dolents de la casa en la qual va transcórrer la seva infància, o de l’absència de casa que va marcar la seva infància. I cada persona li pot donar a la paraula “casa” una interpretació diferent, en funció de quin és o ha estat el seu recorregut vital.
Partint d’aquesta realitat, i partint alhora d’una realitat social, econòmica i política que converteix sovint el dret a gaudir d’un habitatge en quelcom gairebé utòpic, Miranda va entrevistar un grapat de persones que li van oferir perspectives ben diferents sobre el tema. Perspectives en les quals hi cap des de l’experiència d’un veterà arquitecte diria que molt proper a la mateixa creadora – un arquitecte que ha decidit legar-li a la filla els fonaments d’una casa mai construida- , fins a la refugiada fugida de la Veneçuela de Maduro, tot passant per qui no ha conegut altra casa a la seva vida que aquestes cases d’acollida en els quals, sovint resulta molt difícil sentir-se acollit.
Per la proposta de Miranda hi passen des de els pares de fills amb necessitats específiques que volen disposar també del seu espai propi, fins a membres de la PAH acostumades a anar d’assemblea en assemblea i de desnonament en desnonament… o el mateix E.T. d’Spielberg, intentant trobar el camí que el porti a la galaxia on es troba casa seva.
Miranda construeix a partir d’aquests testimonis un variat collage que intenta ser reivindicatiu i alhora, no quedar-se només en el pla de la denuncia reivindicativa. Però , i malgrat l’esforç d’un bon grup d’intèrprets als qual només cal retreure el poc control que de vegades mostren a l’hora de treballar l’accent idiomàtic dels seus personatges, la seva honesta proposta, mostra sovint notables limitacions. Potser perquè les històries escollides, no sempre tenen el suficient grau d’interès sostingut capaç d’evitar que les seves intervencions s’acabin allargant en excés; quelcom d’altra banda extensible també a les lliçons bàsiques (massa bàsiques i massa previsibles) sobre la perversitat de la banca que ens ofereixen els presentadors i ninots animats d’una mena de show televisiu al millor estil “Calle Sésamo” que resulta bàsicament reiteratiu. Potser també perquè la mecànica d’una dramatúrgia que va donant constants salts entre aquests personatges es fa en aquest cas una mica feixuga. I potser alhora perquè les ganes d’oferir un ventall molt ampli de mirades sobre el tema , acaba resultant un xic epidèrmica.
Tot i que de ben segur que moltes d’aquestes objeccions quedarien neutralitzades , veient la proposta a un centre cívic, o a un casal de barri ,o a qualsevol altre espai en el qual la proposta agafés dimensions de teatre comunitari.
