El verbatim és una fórmula que el teatre utilitza per construir un documental. Un grup d'actors reprodueixen rèpliques de testimonis ben diferents sobre un tema en comú (habitualment de controvèrsia social). Aborden totes les perspectives i, sense voler donar respostes, procuren establir un relat i una conclusió. A Catalunya, La Planeta de Girona ha signat molts muntatges com ara, el suïcidi (No m'oblideu mai), el corresponsal de guerra (El color de la llum), o la gestació subrogada (Els diners, els desigs, els drets). També Mos Maiorum ha parlat sobre l'emigració (Mos Maoirum), la gentrificació (Gentry) i, parcialment,en la peça sobe els manipuladors de masses (Turba). Ara, arriba al Lliure una peça nova, amb uns actors molt versàtils que es despleguen en molts personatges amb gran habilitat: des del jove menor vingut de l'Àfrica, a l'arquitecte que no ha volgut especular, i que ha acabat perdent-ho pràcticament tot, mantenint ben orgullós la seva dignitat. També hi apareix un administrador de finques i dos treballadors de banca. El perfil majoritari és de persones que han viscut des de la vulnerabilitat l'arbitrarietat del capitalisme. Han sortit exclosos, com aquella estudiant de psicologia que vol anar de voluntària a la PAH fins que es va adonar que ella, en realitat, era una afectada perquè ja portava dos mesos d'endarreriment del pagament d'una hipoteca a 50 anys.
El verbatim és una fórmula molt eficaç per posar molts testimonis sense necessitat de grans presentacions ni de trobar relacions entre ells. El que els uneix és la preocupació pel tema: el del dret de l'habitatge. Això ho fa en un teatre militant? Necessàriament, no. El teatre és interessant socialment quan planteja una contradicció a l'espectador i es veu reflectit amb el paper de l'abusador dels drets, encara que sigui inconscientment. La Calòric,a per exemple, n'és una referència capital, avui (De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda o Els ocells) però també altres companyies com IndiGest (Europa Bull). En aquest sentit, les tres preguntes que llença a l'aire l'administrador de finques són molt més revolucionàries que les consignes (bonistes i de justa reivindicació) dels afectats. Que els treballadors de banca s'hagin convertit en titelles d'un show televisiu és insultant? No necessàriament si son ells els que ho van proposar i, sobretot perquè ajuden a donar alguns elements claus per les quals el ciutadà amb hipoteca es veu abocat al sensellarisme. És una clau similar a la que va practicar Azkona & Toloza a la seva trilogia sobre el neocoloniamisme europeu a Amèrica llatina amb les càpsules Capitalisme per a dummies (Extraños mares arden, Tierras del sud i Teatro Amazonas).
El problema de Casa és que, tot i l'habilitat de saltar d'un personatge a l'altre (donant pistes perquè l'espectador sàpiga si parla la colombiana, o la comunista de pares conservadors. O l'arquitecte o el anomenat despectivament mena amb caputxa) no aporta prou contradicció. I es converteix en un nou eslògan, dels de fer aixecar el públic i arremangar-se per trobar una sortida social a aquest abús. Està bé que sigui així, que aporti testimonis per conèixer la desesperació i la contínua i creixent vulnerabilitat. Però com en el teatre de l'oprimit no serveix de gaire compadir-se de la victima; el que cal veure a escena són fórmules per convèncer l'agressor i el que observa sense ajudar al feble. El que interessa del teatre és descobrir-se propietari de pisos de lloguer i sortir pensant en quins drets es trepitgen quan els lloguer segueixen pujant i quan la majoria de a població pateix cada cop més per una vida laboral precària. I, tot i que acaba sublimant la definició de casa (com a refugi, com a lloc on algú t'espera i et pregunta "com estàs?".no remou les consciències per transformr-ho des dels grans tenidors.
