La proposta experiencial de Turba ha quedat totalment descafeïnada per culpa de la Covid. La versió definitiva ha perdut molts dels mèrits del working progress del desembre del 2019. No es pot fer una revolució sense cossos. L’espectacle ho evidencia palmàriament. Amb les restes del naufragi (provocat només per l’onada imprevisible de la Covid) els de Mos Maiorum han volgut transformar l’espai en un programa de ràdio representant. Donant veu a opinòlegs i demagogs, a parts iguals. Però el joc fa inútil el verbatim (no aporta res que algú posi cos a les declaracions d’Steve Bannon, per exemple). D’espectacle basat en l’experiència s’ha passat a tesi. Trepitja un camp llaurat recentment per La Ruta40 i Carlota Subirós (Una lluita constant).
Al Grec del 2019, Obskené va presentar un interessant treball dialogant via zoom amb diferents representants de la primavera àrab, un temps després: Intersections. La reflexió era coincident en la majoria dels països. L’acció al carrer havia tombat el privilegi de l’status quo per recuperar-lo a favor de la democràcia. Però, un cop fetes les eleccions, els ciutadans havien triat, novament, fórmules conegudes, restablint l’ordre de sempre. Per fer una revolució cal un 3% de ciutadans; per consolidar-la (a partir) del 51%. I això és un fet pervers que impossibilita en gran mesura, que es produeixin canvis que impliquin construir de bell nou, un nou paradigma social.
Mos Maiorum, com Carla Rovira a peces com Màtria, mostra les discussions del procés per acabar la peça. És el nus que els permet lligar un final. La discussió encesa és sobre la correcció de posar veu a un perfil concret de personatge (que no desvetllarem). Remeten a la denúncia arran la petició de Tony Kushner a Àngels a Amèrica que va provocar una crisi en la producció de la Kompanyia Lliure. Es produeix aquest debat quan la companyia utilitza habitualment les declaracions d’altri (siguin magnats o víctimes) per construir el seu reportatge teatral. La polèmica, oberta, està servida. El que està clar és que, sense cossos a escena, Turba es desfà com un terròs de sal del delta de l’Ebre davant les tempestes Glòria o Filomena. És indiferent el nom, el que compta és la física. I com un es pot defensar èticament un comportament i just el contrari. Al final, el Poder no és tant polític i militar com econòmic, el veritable tsumani silenciós que domina la ideologia al segle XXI.
Comentari de la funció del 19 de desembre
Quina és la raó per la que es forma una onada? Per què creix fins a esdevenir tsunami? Si els científics analitzen i estudien les marees, ara els de Mos maiorum vol entendre perquè es generalitzen els moviments de masses.La facilitat d'epattizar-hi, de construir grup i homogenitzar el discurs i, paulatinament, la necessitat de reivindicar un matís que acaba degradant la causa general, comuna. La humanitat és una massa que no pensa, que es deixa portar per la majoria. El model d'aquestes protestes al carrer no entén d'ideologies, ni de situacions individuals. Hi ha un eslògan, hi ha uns signes, hi ha un líder que erigeix de la massa per acabar sent-ne bandera, fins i tot màrtir. I, només el temps (si més no, fins ara,) acaba esquerdant la idea monolítica que defensen. Aquestes són les reflexions de la companyia després d'unes setmanes d'investigació. Per ara, com a companyia resident del Lliure i amb el suport de l'ajut a la creació Carlota Soldevila, ensenyen un primer estadi del seu treball. El públic puja a l'escenari de la Fabià Puigserver iu dubta si sumar-se a la coreografia o atendre la veu en off que convida a no moure's. La llibertat està en poder saltar-se les normes, si n'hi ha necessitat. La por és l'element que modela la massa fins a donar formes que poden ser fantasmagòriques.
La companyia Mos Maiorum arrenca el seu tercer espectacle (de moment, en format de work in progress). Si van donar-se a conèixer amb Mos maiorum indagant sobre l'emigració al Mediterrani Sud (fent entrevistes amb àudio amb gent de totes les opinions per donar forma al verbatim) i posteriorment, van reflexionar a Gentry sobre la gentrificació a les grans ciutats (Barcelona, com a paradigma).
Declan Donnellan (Measure for measure) té una forma teatral que respon a la fórmula de Mos Maiorum, molt més estilitzada: Els personatges sedimenten en un moment i un instant concret i queden apartats del grup d'actors que estan en continu moviment i que el recollia. Així emergeix el vers i la situació, que es va desfent com una tempesta de sorra. De fetm el grup funciona com el cor grec en què es planteja les preguntes que vol presentar a l'espectador sense haver de prendre una posició massa evident a la trama. La pregunta de fons, el remor(fins i tot, trepitjat pel so elevat dins d'una discoteca és qui posa la música per fer ballar la resta, hi ha algú que domini les masses? La por, l'amenaça, altra vegada, fa pensar que sí. I que es fa imprescindible qüestionar els discursos simplistes per molt benintencionats que siguin per poder calibrar si ets onada que empeny o sorra de la platja que es arrossegada.
