Àngels a Amèrica

informació obra



Intèrprets:
Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé, Júlia Truyol
Traducció:
Albert Arribas
Adaptació:
Albert Arribas
Escenografia:
Max Glaenzel
Direcció:
David Selvas, Nelson Valente
Vestuari:
Maria Armengol, Clara Peluffo
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
Mingo Albir
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Joan Rodon (dLux.pro)
Assesor de moviment:
Pere Faura
Ajudant de direcció:
Anna Serrano, Norbert Martínez
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Nelson Valente
Sinopsi:

La peça més famosa de Tony Kushner fa vint-i-cinc anys i ho celebrem portant a escena les dues parts del díptic: S’acosta el mil·lenni i Perestroika. Un clàssic contemporani sobre la pesta del segle XX en l’era Reagan, amb direcció de David Selvas. 

Atenció, funcions alternes i el dissabte, marató!

Pere Arquillué, Premi d'actor als Premis de la Crítica 2018.

Crítica: Àngels a Amèrica

28/10/2018

Ambígua distància profilàctica, curta d'agror

per Jordi Bordes

A l'atreviment d'aixecar una obra tant ambiciosa i exigent com Àngels a Amèrica li falta la mirada desesperadament vital. Crua, que commogui. El text original de Tony Kushner, escrit fa 25 anys, demana agafar-lo des d'una rabiosa actualitat. L'oportunitat que Donald Trump sigui un delfí del Roy Cohn de l'obra i la comprovació que el terratrèmol social de l'època va remoure ben poc els fonaments del Poder (de la política i de les lleis) i de la religió són bases sobre les que deixar-se emmirallar per aquest preciós text, que barreja realitat i somni, veritat i al·lucinació. La proposta s’apassiona per la radicalitat del text i les seves sortides oníriques però s’acaba emborratxant amb una comèdia cínica, que la gent riu i destensa la tragèdia de Kushner. Com si la diversió fos un comodí, un preservatiu per assegurar-se que hi haurà plaer i no infecció. Tot i la potència interpretativa del que és l’últim treball que estrena la Kompanyia Lliure; la versatilitat de l’espai; i el vol poderós de l’àngel que és l’únic que fa apagar la gran pantalla, la peça no commou, no interpel·la. O no ho fa amb la duresa que correspondria per les escenes interpretades.

Si a S’acosta el mil·lenni hi ha una màquina de narrar molt dinàmica i suggerent (les escenes s’entrecreuen, de sofà a sofà a un ritme vertiginós), a Perestroika sembla que hi hagi d’haver el gran desenllaç. I sí, es resolen les incògnites però sense que això provoqui cap catarsi. Ni entre els personatges, ni entre el públic. Passa a ser una segona part menys màgica i en què s’expressen millor els personatges però que té un final tant naïf com el dels conservadors que consideraven que la Sida era un càstig. Kushner permet als conservadors transformar-se en ciutadans tolerants amb els malalts o a morir-s’hi dolorosament. Mentre, res canvia. Segurament, aquesta solució, també prou de musical de Broadway, és prou discutible per la seva poca complexitat, avui, tot i que fos necessària fa 25 anys.

L’obra té rèpliques d’una profunda agror (quan s’anuncia que Déu s’ha desvinculat de la pugna entre humans i àngels) i d’una gran llum (quan Prior Walter ja desarmat de la seva creença que era un missatge de l’altre Món, demana que vol més Vida). David Selvas recórrer al joc de Don Joan (TNC 2016) ara amb un text que sí que s’hi adiu, però perd la consistència. El vol que fa sobre l’obra queda enlluernat pels neons. I, segurament, la distància que demana aquesta posada en escena és de muntanya russa. Aprop i lluny. Dins i enfora.  La que podria portar l’àngel malèfic al cap amb una goPro. Demana una mirada desesperadament vital. Si hi apareix, surt desenfocada.