Guanyador del premi Pulitzer 1992, Tony
Kushner situa la que estat considerada la seva obra mestra a Nova York, el
1985, l’època en què Ronald Reagan desplegava el republicanisme més ranci i la
sida, les ales de la mort.
Àngels a
Amèrica –de la qual Josep Maria Flotats en va estrenar
la primera part per inaugurar el TNC i que ara es pot veure sencera al Teatre
Lliure– va ser i és una obra valenta i colpidora que representà un autèntic
revulsiu per a les consciències puritanes i homòfobes que estigmatitzaven l’homosexualitat.
D’altra banda, l’obra es va publicar el 1991, després d’una dècada prou
convulsa i d’una altra d’abans del canvi de mil·lenni, i això hi afegia
dramatisme i un cert regust apocalíptic.
Han passat gairebé trenta anys i, malgrat els
avenços de la ciència –gràcies als quals la sida ha deixat de ser mortal per
esdevenir una malaltia crònica, sempre i que hom pugui tenir accés a la
medicació–, la humanitat i la civilització no semblen avançar al mateix ritme
ni saber sortir de la roda que els fa moure en cercle: la discriminació, la
violència, la injustícia, el fanatisme religiós o el racisme no només no han
pogut ser erradicats sinó que, en alguns casos, han renovat energies. Reagan va
desaparèixer de l’escena, però va deixar hereu.
I Donald Trump és precisament l’element que
enllaça aquest text amb l’actualitat a través de la figura de Roy Cohn, un
poderós advocat defensor del neoliberalisme conservador més ferotge que, entre
altres “fites” del seu galdós currículum, hi figura el fet d’haver estat preceptor
de l’actual president nord-americà.
En la proposta dirigida per David Selvas,
aquest personatge és interpretat per Pere Arquillué, un actor tan potent com
versàtil que s’hi enfronta dotant-lo de la brutalitat i del cinisme necessaris,
així com d’un punt esparracat que, en certs moments, l’acosten al grotesc.
Arquillué, juntament amb la magnífica Vicky Peña –que, en la segona part,
destaca com a Hannah Pitt– i Òscar Rabadan, molt còmode en les seves diverses veus–
fan costat a La Kompanyia Lliure: Joan Amargós i Joan Solé (Prior, malalt de
sida, i la seva parella Louis), Eduardo Lloveras i Júlia Truyol (Joe i Harper),
Raquel Ferri (infermera i àngel), Quim Àvila (Belize) i Clàudia Benito (Ethel
Rosenberg, una dona a qui Cohn va enviar a la cadira elèctrica). Es tracta d’una
formació jove, que exhibeix força i entrega, a la qual s’hauria de donar la
possibilitat de poder créixer i desenvolupar-se.
Configurada com un díptic (“S’acosta el mil·lenni” i
“Perestroika”),
Àngels a Amèrica és
una obra ambiciosa i exigent, no gens fàcil d’afrontar, que potser reclama més
pòsit i bagatge als qui decideixen portar-la a escena, però que també accepta
noves aportacions i punts de vista. La versió conjunta de David Selvas
(direcció) i Albert Arribas (traducció) retalla l’obra sensiblement i la
reconstrueix en un format jove i actual –en què l’oníric, la música i el neó
adquireixen un protagonisme important–, probablement més proper a les noves
generacions i a un concepte de teatre en què, de vegades, l’impacte visual i
l’ús de les noves tecnologies prevalen per sobre de l’interpretatiu i els
estímuls sensorials, dels emocionals.
