No vaig veure la versió de l’any 1996, dirigida per Josep Maria Flotats, per tant, la comparació és impossible. Normalment en una crítica no se'n solen fer de comparacions, però després de veure la proposta que ens fa David Selvas a Àngels a Amèrica, em sap greu no poder comparar. I és que el tema és tan potent, tan gros, que et deixa amb set de informació. Una set que ja calmaré amb la segona part, espero que aviat. Ara ja sabem que Àngels a Amèrica té dues parts, S’acosta el Mil·lenni i Perestroika, i que la que vàrem veure l’any 1996 va ser S’acosta el mil·leni, la primera part. Aquest cop, en fer-se totes dues, es resol un deute pendent amb el públic de Barcelona.
Si no fos perquè la Sida dels 80/90 no era la mateixa malaltia que hi ha ara, la posada en escena de l’espectacle, traduït i adaptat per Albert Arribas, sembla que passi avui mateix. El decorat, la manera de tractar-ho, els personatges, el ritme, les escenes amb sorpreses contínues… Però és el mateix text que Tony Kushner va escriure fa 25 anys i el que ha tingut més rellevància internacional de tots els que ha escrit aquest premiadíssim dramaturg i guionista.
No explicaré l’argument però si l’essència: parla de l’Amèrica dels 80, de quan la Sida va aparèixer al mon convertint-se, sobretot a l’Amèrica de Reagan, en una plaga feta a mida per als que no es portaven bé. Evidencia no només el menyspreu del govern envers els malalts, tots condemnats a mort i amb el profund dolor que això significa per a ells i per als que l’envolten. També aprofita per condemnar tota una generació farta d’una Amèrica incanviable. Els Mormons, que proliferaven molt a l’època, en són també els protagonistes dibuixant no només la condemna religiosa sinó l’hipocresia. Perquè al mon homosexual també n’hi ha de Mormons.
Jo -que ja tinc tres edats- vaig viure intensament aquella època. I quan el Prior li ensenya al seu company Louis la taca negra al braç, vaig veure clarament la cara d’un amic meu, el dia que em va ensenyar la seva taca a la cama. I vaig recordar tots els altres, que van anar marxant, patint, sense entendre, quan havien estat les persones més alegres del món. I em vaig emocionar. I em vaig haver de pessigar per tornar a l’acció, perquè el cap se'm en va anar cap a recordar-los. No crec que sigui la única que ha tingut aquesta sensació. Així està de ben explicat!
Però el que fa que aquest text s’hagi convertit en un clàssic de la literatura, és que Kushner ens posa un munt de personatges al davant que, com des d’un mirall, ens parlen de la realitat a través de la política, el sexe, la religió, l’amistat, l’amor, la mort… I ho fa d’una manera que, per anys que passin, serà la realitat del moment. Per un costat, perquè els sentiments no canvien i per l'altre, perquè el poder, la justícia i la llibertat, malauradament, no han avançat gaire o fins i tot han tornat enrere. Clarament ha passat als EUA amb Krump -que d’alguna manera surt a l’obra, ja que l’advocat Roy Cohn, interpretat per Pere Arquillué, està basat en el personatge real homònim, que va ser advocat del senador Joseph McCarthy i que va representar al llavors empresari Donald J. Trump… - Però no només: a casa nostra també hem tornat enrere amb tot el que passa. Kushner ho va intuir i va trobar el llenguatge de les obres mestres.
Si a tot això hi afegim una interpretació acurada, impecable, potent... tant per part dels joves de la Kompanyia Lliure com dels tres ‘seniors’ que els acompanyen, els grandíssims Vicky Peña, Pere Arquillué i Òscar Rabadan (que aprofito per dir que l'hauriem de veure més sovint als escenaris), doncs ja només em queda agrair al David Selvas el retornar-nos aquesta història que parla -també- d’una malaltia que ningú ha d’oblidar, perquè no passi mai més (els orígens són i seran sempre dubtosos...) I per fer-ho d’aquesta manera tan trencadora com colpidora, inspirat per l’Albert Arribas.
I com que encara estic en estat de shock, vodria que aquesta crítica -o el que sigui- fos un record per al Roger, l’Andreu, la Bany, el Capi, la Mochos, al Joanitu, al Miquelet… i a tants altres que no oblidaré. I a tot els que no vaig conèixer i també van marxar.
