Paradoxes sorgides sota el pes feixuc d’una pandèmia: Aquí tenim una proposta que es titula “Turba” perquè el seu punt de partida consisteix en preguntar-se què és allò que fa moure la turba, i de quina manera les masses poden ser arrossegades quan algú els hi sap vendre una bona consigna. Però que alhora s’ha de representar davant una audiència reduïda al mínim i obligada a evitar que la reunió d’individus pugui acabar derivant en la formació de cap mena de turba, de cap mena de moviment que doni forma a una massa de gent . Fa onze mesos , el Work in Progress d’aquesta mateixa proposta presentat al Lliure de Montjuïc, convidava precisament a tot el contrari. I finalitzava amb una mena de “rave” col·lectiva oberta també al públic que, ara mateix, propiciaria que els mossos d’esquadra fessin immediat acte de presència ,i que de tot plegat se’n derivessin un bon grapat de multes i sancions.
Això sí: tant aquell Work in Progress com aquesta actual i ben diferent “Turba”, comencen de la mateixa manera: comencen impartint-li al públic aquella mena d’instruccions que formen ja part del ritual d’assistir a un espectacle. Fa onze mesos, aquestes instruccions es limitaven al ja ben conegut repertori que ens recorda la prohibició d’enregistrar sota cap concepte i amb cap format cap fragment del que s’està representant , i que ens convida també a fer amb el mòbil allò que masses espectadors es segueixen negant a fer massa sovint: oblidar-se del tot d’ell i deixar-lo del tot sense funcions per una estona. Però ara, a aquelles indicacions, cal afegir-li unes altres de molt més dramàtiques derivades de la pandèmia. Unes indicacions que primer escoltem gairebé sense prestar massa atenció, perquè sabem molt bé ja el que ens diran. Però que amb una parsimònia repetitiva que poc a poc va provocant certs efectes d’hilaritat, ens va situant també davant un dubte que al llarg d’aquest darrer any, s’ha plantejat també sovint un i altre cop des de posicions també sovint enfrontades. Hi ha qui et dirà que cap situació pandèmica pot ser utilitzada per tal de limitar aquella mena de llibertats personals que tant ha costat aconseguir, que amb tanta facilitat es poden veure retallades, i que els poders de tota mena estan sempre disposats a limitar i retallar amb qualsevol excusa , si això els hi ha de reportar una cota encara més alta de poder . I hi ha qui et dirà que tot això són bajanades, que en nom de la llibertat s’acaba queien en un negacionisme amb efectes letals, que el que toca ara és fer pinya i deixar-se de punyetes , que seguir el camí contrari significa seguir-li el joc al virus. La mateixa veu en off d’aquesta proposta, ens deixa molt clares les coses en aquest sentit. , com ho fa la mateixa veu en off que dona instruccions abans de començar aquesta proposta.
I ara feu-vos una altra mena de pregunta potser al cap i a la fi més connectada amb la qüestió anterior del que pugui semblar: i si la revolució, fos realment el veritable opi del poble? Doncs tampoc no queda descartat, si ens atenim a les moltes possibilitats que es desprenen d’una proposta escènica entre les virtuts de la qual cal assenyalar la seva voluntat de no quedar-se en el discurs demagògic que ofereix respostes unívoques. Lliurat des dels seus orígens al teatre verbatim que agafa com a punt de partida documentats testimonis reals que prenen una forma dramatitzada, Mos Maiorum va dedicar la seva primera proposta ( titulada igual que el col·lectiu i subtitulada “Els costums dels avantpassats”) al tema de la immigració via marítima que tants cadàvers deixa a la Mediterrània, tot posant-hi el focus en el seu cas no tant a les pasteres plenes de refugiats a la recerca d’asil, com a aquella frontera espanyola que s’endinsa pel continent africà. Aquella mateixa frontera plena de tanques altes que, per cert, intentaven sobrevolar els ocells humans que Agrupación Señor Serrano convertia en grans protagonistes del seu memorable “Birdie”. Pel que fa al seu segon espectacle, Mos Maiorum no va tenir que viatjar tan lluny: per parlar de la gentrificació com ho feia “Gentry”, no els hi val caldre sortir de Barcelona. I en tots dos casos, els testimonis documentals es barrejaven amb una acció escènica en la qual la proximitat física entre els que representen i els que assisteixen a la representació, es produïa sense masses barreres de per mig. Però com ja ha quedat apuntat, el virus que ho canvia tot, ha canviat també les coses pel que fa a aquesta nova proposta . I sense fugir dels seus objectius inicials , allò que anava sobre les grans onades que provoquen les masses i/o que són induïdes a provocar, ha agafat un context més revolucionari. El que vull dir és que, tal i com el veiem ara, l’espectacle s’escora clarament cap a les masses revolucionaries, donant-li a la paraula “revolució” tota l’amplitud que calgui. Hi ha qui quan sent la paraula “revolució”, pensa d’immediat en la perilla de Lenin o en les barbes de Fidel i el Che. Però també hi ha qui l’associa a les permanents neoliberals de Margaret Thatcher ( no us perdeu la seva presencia a l’estupenda quarta temporada de “The Crown”) o al mateix tupè taronja de Donald Trump, ara de cap a caiguda, però capaç encara de deixar al seu pas la suficient quantitat de caspa com per a que el taronja trumpiste segueixi sent durant molts anys un color determinant en la nostra vida política i en la nostra forma d’entendre el món.
Mos Maiorum organitza bona part del seu espectacle de manera ben radiofònica, atorgant-li al gairebé únic element escènic de “Turba” les funcions de mòbil taula de control d’un estudi de ràdio. Per allà passarà el pensament intel·lectual de l’analista rigorós que, posats a analitzar els factors que contribueixen a l’èxit immediat d’una revolució ( un èxit a nivell efectiu que no es correspon necessàriament amb la materialització del seu programa ideològic) , incidirà en el factor “religiós “ del tema. Cap revolució pot triomfar , si no és capaç de presentar-se imbuïda amb aquest component religiós. Recordeu allò que deia Marx sobre la religió com a opi del poble? Doncs sembla ser que sense els opiacis, tampoc les revolucions hi tenen res a fer. I per allà passarà també precisament ,parlant en anglès, un dinàmic representant de la revolució conservadora; un d’aquests eixerits comunicadors que , encara que es presentin lleugerament caricaturitzats, estan lluny de respondre a un dibuix caricaturesc. La fàcil caricatura ( i cal reconèixer que sovint resulta també fàcil caure en ella perquè hi ha personatges que ho demanen a crits) , provoca tranquil·litzadors somriures burletes. Però al carismàtic convidat radiofònic d’aquest debat, no li costa gaire menjar-se amb patates la seva contrincant, potser més plena de raons ètiques, però alhora més buida de raonaments capaços de seduir les masses.
I ja que ens em ficat en terrenys revolucionaris , toca també mullar-se pel que fa a l’acció violenta. Uns , renegaran d’aplicar-la sota cap circumstància. Però d’altres, la veuran com un factor no ja útil sinó directament imprescindible. Lliurar-te de la violència de l’estat només amb bones paraules i ben articulats arguments? Au va, no siguis babau, et diran aquests últims. Arribats a aquest punt, no us sembla que aquest és un bon moment per a que faci acte de presència Ulrike Meinhof, que d’aquestes coses en sabia molt? Doncs aquí la tenim, expressant-se en alemany i despenjant-se literalment des de les altures. I ara, que ningú intenti vincular la seva lluita amb les seves no massa felices circumstàncies personals, perquè la principal propulsora d’aquella Fracció de l’Exercit Roig coneguda com la banda Baader-Meinhof us farà caure la cara de vergonya , burgesos de merda! Voler convertir les seves radicals posicions en una conseqüència de la seva dissortada biografia, implicaria devaluar l’essència d’aquesta lluita amb plantejaments que tampoc poden ocultar alhora la seva naturalesa heteropatriarcal.
Ara , només falta que algú digui ( i algú ho fa) que el moviment independentista català és la cosa més propera a una revolució que hem viscut des de fa dècades a casa nostra. Algú altre li replicarà immediatament entre somriures sarcàstics que només l’anarcosindicalisme va estar a punt de fer efectiva una veritable revolució local al llarg del primer any de la guerra civil. I ja es van encarregar els comunistes d’evitar-ho. Esclar que qui pensi que l’anarcosindicalisme és cosa del passat, s’haurà d’enfrontar a les paraules de Frederica Montseny (sí; ella també hi surt), que insisteix en recordar-nos fins a quin punt moltes de les conquestes socials i polítiques assolides pel poble des de llavors, no són en realitat altre cosa que derivacions d’aquell moviment . El cas és que , amb tan il·lustres convidats, sense renunciar a un punt d’humor, i servint-se amb recursos ben mesurats de les múltiples possibilitats que ofereix la dinàmica verbatim , Mos Maiorum aconsegueix oferir-nos una estimulant i ben complexa mirada sobre la turba i les masses. I també, sobre les revolucions encara pendents que encara es poden o no materialitzar, sobre aquelles altres que ja han quedat guardades definitivament al calaix de les utopies, sobre les que no poden amagar ja la seva condició de grans fracassos col·lectius, i sobre les que presentant-se com a revolucionaries funcionen en un sentit plenament contrarevolucionari.
