Intersections

informació obra



Dramatúrgia:
Ricard Soler Mallol
Direcció:
Ricard Soler Mallol
Intèrprets:
David Teixidó, Ons Trabelsi, Rambod Vala, Jean-François Boisvenue, Yu Yen-Fang
Text:
Rodrigo García
Escenografia:
Rodrigo García
Sinopsi:

Un director català i una directora de Mont-real van començar un dia a parlar d'art i política i van acabar confegint un projecte que es representa en un teatre, però que passa simultàniament a cinc ciutats. Intersections reuneix cinc artistes que han viscut, des de dins, moviments revolucionaris: la revolució verda  (Teheran, 2009); la revolució tunisiana (Tunis, 2011); el moviment dels Indignats (Barcelona, 2011); la primavera de l’Arç  (Mont-real, 2012) i el moviment del Gira-sol  (Taipei, 2014). L’espectacle és una finestra que s'obre al món en directe per tal ens qüestionen el nostre temps i el nostre desig de revolució.

El muntatge, que parteix d’un enfocament documental, s’inspira en les experiències personals dels intèrprets i comunica en directe els espectadors, a través de grans pantalles de vídeo, amb cinc ciutadans que van viure aquells fets. Es tracta d’una exploració poètica dels seus somnis, esperances i decepcions en relació amb el seu desig de revolució. Què podem compartir amb els nostres contemporanis que viuen a centenars de quilòmetres de distància durant un esdeveniment teatral? L’escenari esdevé un espai d’interseccions, on convergeixen les vivències, els imaginaris i les emocions dels protagonistes. Una experiència escènica que ja és, en si mateixa, una revolució.

Ricard Soler Mallol és membre fundador de la companyia barcelonina Obskené. Ha creat espectacles com AlpenstockCiutat de vidre(Grec 2016 Festival de Barcelona) o la versió contemporània d'un clàssic de Lope de Vega, Fuenteovejuna, breve tratado sobre las ovejas domésticas. Mireille Camier, per la seva banda, és una directora de Mont-real que s'ha capbussat en la dramatúrgia alemanya contemporània i que busca redefinir la relació amb l'espectador en muntatges immersius.


Crítica: Intersections

16/07/2019

Efímeres revolucions

per Jordi Bordes

Obskené planteja una tesi catastrofista. Totes les manifestacions populars que reclamaven, des del carrer, major democràcia als seus governants s'han cremat com un castell de focs. No han deixat rastre. Va passar a l'Iran del 2009, a la Tunísia del 2010, al moviment 15M del 2011 o en la revolta univesritària del Quebec, al 2012, o en la revolta dels gira-sols a Taiwan, el 2014. El dispositiu escènic exigeix una multipantalla des d'on es projecten per Skype els cinc testimonis, que expliquen en primera persona, el seu cas. I què n'ha quedat. tot és molt pla, expositiu, de documental de diumenge al vespre televisiu però amb petites invitacions a la participació, des del joc, amb el públic. I amb una exposició dels elements que ells van utilitzar en cada acció pacifista. Que esdevé un mural de dignitat. Gema Moraleda ja va fer un retrat del projecte en l'assaig obert del Factoria Grec.

La producció pretén demostrar com aquelles revolucions no van ser suficient per suplantar règioms. Com tot i que semblava que la població ho secundava majoritàriament, al cap de pocs, anys, el règim s'havia reforçat. La sorpresa els havia fet tremolar un breu instant de temps pe`ro no havia estat suficient per a superar-lo. De fet, revisat amb perspectiva, algunes de les accions que es van produir durant els dies d'incertesa van ser un clar retrocés dels drets humans dels seus ciutadans. Els cinc testimonis, que intervenen des de casa seva, en punts ben allunyats del món, coincideixen en la pèrdua de la por, en la sensació de poder veure que era possible i amb un cert desengany actual. De fet, és una tesi que ve a confirmar la producció Una lluita constant de La Ruta 40, amb dramatúrgia de Carlota Subirós. I que demostra que les revolucions necessiten diferents etapes en les que es combina l'activisme amb el pragmatisme. En què hi ha moment de derrota i altres de recuperar posicions més justes. El periodista Andreu Gomila es preguntava fa uns dies si els dramaturgs tenen por en aquest article. Realment, la voluntat d'Obskené és d'analitzar l'acció un cop ja ha passat l'escuma de la immediatesa. La història s'escriu quan ja s'ha refredat. Tot i això, Intersections no oblida el cas del procés de l'1-O (que, d'altra banda també va tenir un cicle de lectures dramatitzades: En procés al Teatre Lliure el 2018). El que dona validesa i consistència a una revolució és la seva capacitat de fer veure majoritàriament que hi ha situacions millors de vida social, amb noves polítiques més transversals, que exigeix un compromís constant dels seus ciutadans. Obskené retrata el petardeig emocional de la revolució però obvia que aquella realitat tant íntima fa marca i permet trobar nous consensos entre la ciutadania, en les properes dècades.