Màtria

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Carla Rovira Pitarch
Ajudantia de direcció:
Ramon Bonvehí Rosich
Escenografia:
Mariona Signes Gonzalez
Vestuari:
Mariona Signes Gonzalez
Direcció:
Carla Rovira Pitarch
Producció:
Laura Blanch Bigas
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

La figura del desaparegut és absolutament pertorbadora. A partir de l'afusellament d'un tiet avi el 1939 pel règim franquista i de la descoberta d'unes cartes personals dels seus darrers anys de vida, la Carla Rovira proposa aquesta peça de teatre que va de la memòria privada a la memòria col·lectiva. Com encarar la memòria familiar en un Estat forjat en l’oblit? Quin és el paper de la dona i de les mares en aquesta part silenciada i endolada de la història? Un exercici que enceta diverses línies de reflexió: mort, família, silenci... Una oportunitat per parlar, per parlar-ne, també amb el públic, en un espai físic i simbòlic de trobada, de comunitat, de superació, de ficció espontània.


Espectacle finalista a Noves Tendències al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Màtria

07/09/2017

Interessant reflexió sobre la història ignorada pròpia i de tota la comunitat

per Jordi Bordes

Carla Rovira és una artista insobornable. Que s'entossudeix en un tema fins que aconsegueix que la mare surti d'actriu a escena.  Que gosa donar una informació aparentment nociva a la canalla perquè creixin sent responsables (Most of all, you've got to hide it from the chicks). Ara s'enfronta a la memòria històrica, arran del judici  i execució d'Enrique, un tiet avi seu. Ho fa sense obviar la primera persona del singular. Jugant a què la Carla entrevisti la Carla i que cap d'elles sigui la pròpia artista. És un joc de miralls que podria marejar però que, en escena esdevé útil, lúcid. Probablement, a mesura que avancin les funcions (des d'aquesta mateixa estrena a Tàrrega) es  vagin tancant els quadres, ajustant-los de temps per aconseguir la màxima intensitat. La veritat és que, amb poc més de 90 minuts, Màtria passa per molts estadis, reals i fantasiosos, en els que el públic s'hi troba seduït, com si es trobés enmig d'una dolça teranyina textual. 

L'obra sap entrar i sortir de la Veritat per transmetre una realitat nova, la de la representació: els temps (passat, present, futur) aix-i com les generacions familiars es confonen en una mena de barreja impossible en el que la mateixa artista reconeix la falta de sensibilitat en voler estudiar el cas del seu "heroi" familiar (en realitat, víctima arbritrari que el seu propi germà no va ser capaç de defensar al 1939) i obviar els casos d'històries amagades, tapades, de totes les dones familiars. Volia parlar de la conseqüència de la guerra d'algú que ho havia patit i havia obviat la branca paterna on encara viu la seva àvia, que recorda la seva vitalitat per aconseguir els productes bàsics per sobreviure durant la guerra.

Carla entra i surt. Enreda l'espectador en una històrica carregada de documents, de referències, d'empaties, de silencis. I, al final, descobreix, a part de la falsedat de la transició democràtica (algun cop amb una ironia punyent "se dijo Alzamiento Nacional porque todo el mundo levantaba los brazos", sigui amb la salutacio feixista o declarant-se vençuts), que la Veritat pot estar al costat i ningú és capaç de veure-la. Sense els ossos del seu tiet avi, amb la seva història explicada a pedaços, finalment redimeix la recerca amb la veu coratjosa de la seva àvia. Gir radical i coherent a la seva trajectòria.