L’Escenari Joan Brossa ha tingut l’encert de tancar la temporada amb Màtria de Carla Rovira, un dels èxits de Fira Tàrrega 2017 que va poder veure’s també al Temporada Alta del mateix any. La peça, que va obtenir el Premi L’Apuntador 2017, planteja la qüestió de la memòria històrica —personal, familiar, col·lectiva— però també reflexiona sobre la legitimitat i la perspectiva d’una creadora d’avui dia per abordar-la.
Segons explica la seva autora, l’espectacle Màtria s’havia de titular inicialment Causa 277. I és que 277/39 és el número de l’expedient del seu tiet avi, Enrique Isart Alonso, condemnat a mort el 14 d’agost de 1939, “Año de la victoria”. Carla Rovira Pitarch —és important reivindicar el seu cognom matern— recerca i comparteix les històries de la seva família apel·lant a la memòria col·lectiva que ens ha estat escamotejada pel poder. La creadora comença volent reconstruir la imatge d’un màrtir afusellat pels feixistes, i acaba girant l’esguard envers les dones de la seva família. Així doncs, el tema de la seva obra el troba capbussant-se en la investigació i ampliant-ne el focus.
L’espectacle combina diferents llenguatges i els mescla produint sorpresa, humor i emoció. El dispositiu escènic compta, en l’apartat escenogràfic, amb un espai circular, un terra de suro que simula —cal emfasitzar la idea de representació o de veritat construïda— la “tierra seca, tierra estiércol” abocada sobre les fosses comunes del franquisme, i un doble cercle de cadires disposades al seu voltant; al bell mig, una làmpada de sostre amb càmera incorporada resta suspesa un pam per sobre d’una taula de fusta que sembla disposada a acollir qualsevol mena de ritual. El vídeo inicial en blanc i negre, material d’arxiu sobre la Guerra Civil i la victòria franquista, està editat amb una veu en off d’allò més càustica, que il·lustra amb un profund sentit crític l’hivern permanent que va començar l’any 1939. Així, per exemple, se’ns diu —amb incisiva, amarga ironia— que els feixistes, pel fet d’anar tot el dia amb els braços alçats, eren incapaços de conrear la terra, de signar pactes i d’abraçar.
L’actor Marc Naya Díaz se’ns adreça i es presenta com si fos Carla Rovira, la creadora de l’espectacle; immers en aquesta impostura, arriba fins i tot a entrevistar el superego de la creadora per Skype, de manera que el veiem parlant-se a si mateix, duplicat en pantalla. Tant en carn i ossos com filmat, l’actor assumeix, parodiant-los amb afecte, els gestos i tics de la creadora, i vehicula les seves idees i propòsits. El cross-casting —un home interpreta una dona— funciona com un dispositiu que permet subratllar la qüestió del gènere, així com el binomi realitat-ficció. Mitjançant aquest mecanisme, a banda de conjurar la vergonya narcisista que suposa ocupar l’espai públic amb una història familiar, la creadora incideix en la naturalesa de representació del fet teatral; a més, plasma escènicament que l’espai públic és dels homes, fins i tot quan podria semblar el contrari, i explicita que, com a dona, ha hagut de conquerir de manera conscient, audaç i esforçada la centralitat a la vida i a l’escena.
Un punt d’inflexió clau es produeix quan la mare de Carla Rovira, asseguda entre el públic, surt a l’arena teatral. Ángela Pitarch Isart pertany a la generació de l’innombrable, segons definició de la seva filla, que, com a neta de supervivents de la guerra, s’inscriu en el terreny de l’impensable. L’àvia Tránsito i el germà d’aquesta —el tiet avi afusellat— romanen en l’àmbit de l’indicible. S’inicia tot un diàleg intergeneracional entre mare i filla; si aquesta li retreu el silenci o l’opacitat i l’acusa de restar petrificada, Ángela la rebat amb sorna, titllant-la de comediant que no sap res de la vida. La interacció entre elles desprèn una gran complicitat i autoironia.
Una cançó republicana fa de frontissa amb la segona part, marcada també per un joc de llums d’allò més efectiu i per la irrupció de Rovira en escena. Ángela i Carla, mare i filla de veritat, transiten per diferents èpoques i van assumint successives, fugaces identitats, corresponents a les dones de la família. La maternitat és el fil que lliga les quatre generacions: Virginia, Tránsito, Ángela, Carla. També hi té molt a dir una Verge triganera que ens transporta a l’atmosfera timorata del franquisme. Es llegeixen documents tan estremidors com la condemna a mort d’Enrique Isart o una colpidora carta a Carmen Polo. Destaca igualment la inclusió d’un breu i sorprenent fragment teatral, pertanyent a una obra inèdita escrita per la besàvia de Carla Rovira; aquesta darrera, interpretant-se com a directora escènica, fa ressonar el llegat de Virginia. Amb totes aquestes figures interposades, la creadora s’interroga sobre la posició o el lloc que ha d’ocupar a l’hora de relatar una història familiar de guerra i repressió. Tots aquests artificis venen a confirmar fins a quin punt les generacions hereves d’una memòria traumàtica necessiten acudir a la manipulació o reelaboració artística per abordar uns fets no viscuts; també incideixen en el caràcter conflictiu i mediatitzat d’allò que Marianne Hirsch va definir com a postmemòria.
Davant la pregunta ètica sobre la legitimitat per parlar d’un trauma històric heretat —interrogant que planava també sobre Vino lunar, una proposta molt honesta d’Albert Tola i Cia. Nigredo que es va poder veure el maig passat al Teatre Tantarantana—, la resposta, en el cas de Rovira, sembla trobar-se en el procés mateix d’investigació. Les dades, documents històrics i materials biogràfics —cartes, fotografies, arbres genealògics— confirmen la veracitat dels fets narrats, però són sotmesos a un procés d’hibridació i resignificació. Enfront de la impossibilitat de recuperar els ossos, Rovira rescata les històries, de la mateixa manera que Societat Doctor Alonso a Y los huesos hablaron (2016) es va proposar desenterrar paraules. S’incideix en el sagnant silenci familiar, que omet el conflicte i no vol saber de bàndols o ideologies, i també en la granítica burocràcia estatal, apuntalada sobre una llei que conceptua els cossos com a patrimoni privat, encara que es trobin dins una fossa comuna.
Màtria no només aborda la (des)memòria col·lectiva i indaga el passat familiar, sinó que també reflexiona sobre les atribucions de l’art, el paper de les dones a la història i qüestions identitàries diverses. Per a Carla Rovira, l’espectacle és allò que passa durant el procés de creació i d’assajos —vegeu l’entrevista que li va fer Oriol Puig Taulé—; per això, no contempla deixar-ne fora les reflexions sobre el treball artístic i l’ego autoral. És al llarg del viatge creatiu que arriba a la troballa o revelació que val la pena compartir. En aquest cas —en aquest procés—, va descobrir que allò que li interessava exhumar no eren tant els ossos dels màrtirs de la guerra com les vivències de les dones, sistemàticament menystingudes i marginades; que, entre tantes pàtries, volia reivindicar la Màtria. A través de l’exploració dels marges de la història, Rovira escenifica una presa de consciència. El que comença essent una recriminació al silenci de la mare acaba convertint-se en un sincer exercici d’empatia i en un homenatge. Per entendre això, cal arribar fins al final i escoltar el preciós, commovedor testimoni que clou l’espectacle.
Crítica publicada a Núvol el 26 de juny de 2019
