Gentry

informació obra



Intèrprets:
Ireneu Tranis, Alba Valldaura
Autoria:
Ireneu Tranis, Alba Valldaura
Dramatúrgia:
Marc Villanueva
Escenografia:
Clàudia Vilà
Vídeo:
Ventura López Kalász
Vestuari:
Adriana Parra
So:
Pol Queralt
Sinopsi:

Fa uns anys, poques persones sabien què significava el terme gentrificació, un neologisme procedent de l’anglès. Avui, però, no pocs veïns de Barcelona han experimentat les conseqüències d’una tendència que, en posar de moda determinades zones de la ciutat, acaba per expulsar els veïns i substituir-los per classes benestants. Com portar aquesta situació a escena? Mos Maiorum, un col·lectiu de teatre format el 2015 per Alba Valldaura, Mariona Naudin i Ireneu Tranis, ho fa aplicant una tècnica que ja va fer servir en un muntatge anterior, centrat en la temàtica de la immigració i la frontera sud d’Espanya. Era la tècnica coneguda com a Verbatim, que parteix de testimonis autèntics i els reprodueix, amb les errades, els dubtes i les vacil·lacions propis de la vida real, sobre un escenari. Aquest cop repeteixen la mateixa tècnica, però la fan servir en un espai escènic on cap fins i tot el públic, que amb els seus moviments i disposició, adquireix un sentit simbòlic que evoca imatges poètiques d’onades, aglomeracions i carrers, passant així a formar part de la dramatúrgia de l’espectacle.

Sí, l’impacte de la gentrificació a la ciutat de Barcelona és el centre de l’espectacle on, tot i això, no falten referències a altres fenòmens similars que es produeixen en altres ciutats europees. Un espai amb pantalles a les parets que van mostrant paisatges diversos i canviants acompanya uns actors que, mitjançant els dispositius que porten, podran interactuar amb les imatges. I és que el vídeo i altres tecnologies aconseguiran que el públic quedi immers en un escenari que acull una història de ficció… on no hi ha ficció.  El muntatge va guanyar el passat 2017 el premi Adrià Gual, que concedeix l'Institut del Teatre al millor projecte d'escenificació. El Grec Festival de Barcelona el posa en escena per tal de contribuir a difondre la tasca dels creadors emergents de la ciutat.


Crítica: Gentry

09/07/2018

La necessària subjectivitat del documental

per Jordi Bordes

el Verbatim és una forma teatral que trasllada el gènere documental periodístic a l'escena. ho fa, reproduint les rèpliques i les maneres de dir-ho dels protagonistes. Recull un plec immens de veus d'un tema i explora tots els punts imaginables per fer una tria posterior. I en la tria hi l'ordre hi ha la subjectivitat, irremeiablement. La companyia va fer un interessant i militant espectacle sobre la frontera sud de la immigració (les tanques de Ceuta i Melilla): Mos maiorum (el nom va donar nom a la companyia). Ara, hi torna sense necessitat de sortir de Barcelona (tot i que també han buscat paral·lismes a Venècia i Berlín). Han triat un tema sucós: el dret a l'habitatge versus l'especulació dels pisos. Altra vegada, en la posada en escena, fan que els espectadors formin part de la Barcelonja aparentment acollidora, que els anirà movent per a diferents plans urbanístics i per fer més decent una part del barri (sigui del centre o de l'extraradi). Les conseqüències són sempre les mateixes: la població amb menys recursos es veu obligada a sortie. I l'Administració només guareix molt mínimament les ferides a aquest dret que hauria de ser irrenunciable. 

Aquesta vegada, els tres actors han estat més honestos. Perquè han construït un dispositiu que construeix algunes caricatures de la realitat en pocs moviments però, a més, han ofert la possibilitat a què la gent parli, en una mena de postfunció assembleària. Ells també hi intervenen i qïuestionen actituds reprovables d'antics propietaris, nous propietaris i, puntualment, llogaters. Al costat dels que confonen els turistes amb carteres amb cames, hi ha les víctimes i també els professionals i funcionaris que procuren amortiguar el cop, trobar les raons i les possibles solucions a una situació que mana el negoci i no els drets dels ciutadans. En el fons, la peça és un suggerent punt de partida a un debat imprescindible entre els ciutadans. Que caldria que fos transversal per barris. Que tothom pogués posar-se en la pell de l'altre i que es limitessin els abusos. Tornen a utilitzar el teatre com a una arma de reivindicació social, com a una eina política. Però, en comptes de quedar-se amb els eslògans, aconsegueixen aportar un discurs nou i, sobretot generar una discussió fèrtil. 

És un espectacle que hauria de veure tothom que tingués una mínima capacitat crítica.