Els fotoperiodistes volen ser els ulls d'Occident enmig d'un conflicte. Volen apropar el dolor de les víctimes per mirar d'acabar amb la injustícia que pateixen. El seu treball, entregat, molts cops acaba sent frustrant. Perquè les agències demanen un reportatges fotogràfics millors que els seus companys (si els càmeres són col·legues que s'ajuden al territori, els seus impactes fotogràfics són material amb el que es baralla per aconseguir el mateix espai: les empreses els converteixen en competència). També és frustrant perquè la seva imatge potser serveix per il·lustrar un relat enganyós, interessat, que falseja la realitat. I és dolorós perquè molts cops els testimonis no arriben a tenir veu als mitjans occidentals. Són històries anònimes que s'han ofert per a fer denúncia públic però que la voracitat informativa les menysté imai les treu a la palestra.
El color de la llum és la reproducció d'una conversa de fotoperiodistes. De les seves anècdotes (genial el capítol de Perejil!), dels seus pensaments transcendentals morals (què és primer el poeta o la persona?). I, sobretot de les seves decepcions. Però no abandonen pas la seva lluita desigual. A través del verbatim (provar de reproduir amb la màxima fidelitat el què han dit i el com ho han dit) es converteix en un preciós document. Com els fotògrafs, el dramaturg també tria un punt de vista. Triar un ordre en l'edició del material. Si fos exacte, no caldria que hi haguessin actors, directament podrien haver els fotògrafs conversant. Però el reportatge demana una forma, un relat, un ritme. I la dramatúrgia el situa en un espai indeterminat, que tant pot ser un menjador occidental com un escenari esventrat per una bomba. a finals del 2016, Clara Segura representava una fotoperiodista en dubte sobre el seu ofici (La treva). Ara, la veu és la dels mateixos fotògrafs. S'ha eliminat un filtre entre la realitat i el públic. Segueix havent construcció i, tot i la voluntat d'involucrar l'espectador traslladant els personatges puntualment al pati de butaques (mantenen molt bé el discurs mirant els espectadors de fit a fit a curta distància), les realitats continuen a una certa distància. Mos maiorum, en canvi, repetint el format verbatim també parla de les víctimes que intenten superar la barrera del mar i la policia per arribar a Europa. I el públic es converteix en marea, en barrera, en foscor... El teate procura projectar la veu dels altres. Aportar nous punts de vista. El verbatim, i aquesta mirada concreta al treball dels fotoperiodistes, és una oportunitat de fer-ho de manera directa.
