Txalo Toloza signa el segon capítol de la seva trilogia,Pacífico. Si a Extraños mares arden va parlar del seu desert d'Atacama i de com el capitalisme es fa servir del seu poder i dominació per controlar l'Estat, a Tierras del Sud torna a repetir una fórmula similar, ara posant la mirada en la comunitat mapuche de la Patagònia. el seu discurs segueix sent abassegador: Donant dades, tenyint la pantalla de noms i informació que costa processar a tanta velocitat. Ell, com Laida Azkona Goñi, tenen un parlar lent però que no s'atura. L'enumeració de com fer-se ric a costa del sistema, de quins forats troba el capitalisme per enriquir-se golafrement, fins a mides desproporcionades, continua. Potser els vídeos tenen un to menys pedagògic i lúdic. Hi ha una constastació que aquell mite de conquerir el Far West continua sent vàlid, avui, si tens una gran quantitat de diners, a la Patagònia. El propietari passa a ser a un estat no declarat, que fa i desfà. I que menysté la història, els ancestres o la Natura. I Toloza, amb l'ull de càmera molt après, construeix un mapa a terra, des del zero. Construint carreteres, fronteres, llocs de diferents volums i formes. Que aclapara la Terra i esgota els recursos naturals. El progrés és una piconadora, que no escolta ni racionalitza.
Quan els artistes construeixen una trilogia acostuma a ser per donar tres punts de vista diferents sobre un tema: Aquest podria ser com el capitalisme devora l'Amèrica Llatina i Occident (o Europa) no reacciona quan no se'n beneficia. En realitat,aquest segon capítol, juga amb els mateixos i suggerents espais que es van construint i parla d'un altre capítol d'aquesta dominació insultant. Si primer era a Atacama, ara és a la Patagònia. Sempre hi ha els indígenes que pateixen les conseqüències. Segurament, ara la violència hi és més present (pels assassinats i els judicis dels testimonis que els dos intèrprets han anat recollint en la seva àrdua recerca). De fet, els introdueixen puntualment, com a Verbatim (reproduint les paraules que van dir arran de l'entrevista amb els artistes). No hhi ha representació, només una exposició aclaparadora. incessant, Vergonyant. Es dóna poc marge a escoltar l'altre punt de vista (els dels que volen generar riquesa al territori).
Toloza sap estirar molt bé els ressorts de la contradicció. Per això, se centra en Benetton, una empresa que se serveix d'una publicitat aparentment reivindicativa de temes socials (i que clama a la multiculturalitat, aparentment) per demostrar que ells no practiquen aquest bonisme cap a l'altre. Hi ha odi, hi ha mort i hi ha dolor.Traspua. Però, de la mateixa manera, es construeix, una necessitat de revoltar-s'hi, de donar solidaritat a les víctimes i de trobar solucions més raonables que consensuïn les dues parts (els mapuches i els colonitzadors) i que l'Estat ho protegeixi. Toloza demostra, des de la seva honestedat, que només hi ha paraules d'acusació puntuals (com les del Nóbel de la Pau 1980, Adolfo Pérez Esquivel) davant dels fets de recuperar la manera de viure amb la natura equilibrada, davant d les forces paramilitars que disparen, cremen i utilitzen la Justícia per a amenaçar i atemorir.
