El Festival TNT, que aposta amb fermesa per la creació contemporània i les noves dramatúrgies, ha acollit l’estrena absoluta de Tierras del Sud, la darrera creació del duet artístic Laida Azkona i Txalo Toloza. Es tracta d’un projecte escènic que denuncia el neocolonialisme a la Patagònia argentina i explora la relació existent entre les grans fortunes estrangeres i l’ocupació il·legítima del territori ancestral del poble maputxe a les províncies de Neuquén, Chubut i Río Negro.
Aquesta és la segona peça d’una trilogia, Pacífico, que comença en el mateix lloc on acabava la proposta Tierra quemada (2014). La nova trilogia investiga i documenta exhaustivament els estralls que el capitalisme està produint al Con Sud. A la primera peça, Extraños mares arden (2016), s’explorava la relació entre el clan Guggenheim, l’explotació minera d’Atacama i el negoci de l’art contemporani. Es tractava d’una peça de teatre documental on els creadors, situats en un dispositiu escènic proper a la instal·lació visual, nuaven la peripècia biogràfica dels avis de Toloza amb una part de la història del desert d’Atacama, en concret la que comprèn el cicle de producció minera entre els anys trenta i els setanta —una historia mai explicada a Xile—, mentre amb teles, maquetes i una il·luminació prodigiosa recreaven un desert en continu canvi i transformació.
Però centrem-nos ja en Tierras del Sud. Per documentar-se vivencialment, després d’una llarga immersió bibliogràfica, Azkona i Toloza es van desplaçar a la Patagònia i van contactar amb alguns dels maputxes que lideren la resistència. Entre molts d’altres, van parlar amb Moira Millán, Verónica Hulipan i Daniel Osovnikar, i també van visitar l’escola intercultural de la Pampa del Malleo. Aquests testimonis s’aniran inserint dins l’espectacle a través del treball dels dos performers, que reproduiran literalment les seves paraules; són moments de teatre Verbatim, subratllats pel gest de posar-se els auriculars.
El muntatge, que passa de la tectònica de plaques a la cosmovisió tel·lúrica dels maputxes, i que conjura des del principi el nom antic d’Amèrica, Abya Yala —denominació oficial del continent ancestral emprada per molts pobles indígenes—, abordarà qüestions com la Conquesta del Desert, la forja d’una nació, la consolidació de gran fortunes internacionals a costa de l’expulsió dels pobles ancestrals, la neteja ètnica, la creació d’una policia fronterera i la resistència del poble maputxe. Cadascuna de les parts en què es divideix l’espectacle va precedida d’una cita d’alguna personalitat reconeguda: expresidents de l’Argentina, empresaris, periodistes, pensadors i activistes; la majoria dels passatges —amb algunes excepcions, com la cita de l’historiador i periodista Raúl Scalabrini i la del Premi Nobel de la Pau Alfredo Pérez Esquivel— responen a la voluntat d’explicitar fins a quin punt el discurs del colonitzador domina en les institucions polítiques i en els mitjans de comunicació més influents. I és que l’Argentina sempre s’ha sentit orgullosa de ser filla d’europeus —el mateix Mauricio Macri, actual president de la república, s’expressa en aquests termes— i tendeix a renegar de les seves arrels indígenes; és en aquesta clau que s’explica la negació, el menyspreu i la persecució dels pobles originaris.
Comença el viatge al sud del sud. Els pueltxes, el poble originari que conforma l’entitat territorial de Puelmapu, a l’est dels Andes, van ser expulsats durant l’anomenada Conquesta del Desert, que la República Argentina va emprendre entre els anys 1878 i 1885. En aquest punt arrenca el relat de Toloza i Azkona, que ens portaran des de la campanya de Julio Argentino Roca fins als camps de concentració —seixanta anys abans d’Auschwitz— i els zoològics humans. Azkona assumeix la primera persona per descriure verbalment i encarnar corporalment les posicions que van haver d’adoptar diferents dones en ser fotografiades pels seus captors. La intèrpret parla amb el to neutre de qui vol ser tan sols un element transmissor, per tal de permetre que l’espectador es creï la seva pròpia imatge mental; el document fotogràfic en blanc i negre, sempre posposat a la narració, tan sols ve a corroborar el caràcter real i històric dels fets relatats.
Hi ha tota una sèrie d’empreses transnacionals que tenen a la Patagònia una base d’operacions enormement rendible; de fet, aquests grans capitals —entre d’altres, els de Ward Lay (PepsiCo), Ted Turner (CNN), Douglas Tompkins (North Face), Joe Lewis i George Soros— controlen el 20% de les terres de l’Argentina. Ara bé, és Benetton Group l’empresa que encapçala l’explotació en territori patagònic, d’ençà que l’any 1991, sota el govern de Carlos Menem, va adquirir les terres per quatre xavos. El seu hòlding Edizione controla la companyia nacionalitzada l’any 1982 com a Compañía de Tierras del Sud Argentino S.A. (CTSA). A més d’investigar l’economia de la transnacional i denunciar la usurpació de terres ancestrals, Azkona i Toloza incideixen en el cinisme d’una marca que, a iniciativa d’Oliviero Toscani, el publicista responsable de l’estil de comunicació de l’empresa, elabora els seus anuncis a partir dels conceptes de caritat i beneficència, apel·lant a la multiculturalitat i vinculant el seu nom a diverses causes humanitàries.
A l’altra banda, la dels espoliats, hi ha el poble maputxe. La Constitució argentina permet la reclamació de terres per part dels pobles originaris, però Benetton rebutja el dret ancestral. L’any 2007 Rosa Nahuelquir i Atilio Curiñanco van instal·lar-se a Santa Rosa, un dels predis de Benetton, i el 2015 diverses famílies de la província de Chubut van realitzar recuperacions de terres i van declarar públicament la seva voluntat de frenar l’ecocidi i l’etnocidi perpetrats pel poder econòmic i per l’Estat. Sens dubte, dos del moments més àlgids en l’exposició o transposició escènica de la resistència maputxe corresponen, d’una banda, a la narració del cas de Santiago Maldonado, desaparegut l’1 d’agost de 2017 durant una violenta incursió de la Gendarmeria Nacional al Pu Lof, al Departament de Cushamen; i, de l’altra, a la recreació del cas de Rafael Nahuel, que el novembre del mateix any va ser assassinat d’un tret a l’esquena per un prefecte del grup Albatros a Villa Mascardi, al Departament de Bariloche. El que cohesiona els diferents blocs de l’espectacle és el vincle entre el discurs oficial o el tractament mediàtic del conflicte i el genocidi iniciat per la Conquesta del Desert de què es parla a l’inici de l’espectacle, perquè arran d’aquella intervenció militar es va instaurar la lògica binària entre civilització i barbàrie que situa l’indígena del costat dels malfactors i que acabarà afavorint els interessos de les empreses latifundistes i extractivistes.
Són autènticament admirables, gairebé increïbles, la valentia i el compromís de Txalo Toloza i Laida Azkona, dos artistes que, amb la finalitat d’explicar i denunciar allò que els mitjans de comunicació escamotegen, manipulen o tergiversen, fan un teatre documental que integra i combina performance, producció audiovisual i activisme, en aquest cas portant a escena la lluita i la cosmovisió del poble maputxe. El text projectat en pantalla proporciona les dades històriques i estadístiques, mentre que el discurs oral possibilita que l’espectador es creï la seva pròpia imatge mental —per exemple, quan Toloza descriu el brutal atac de la policia contra el Lof Lafken Winkul Mapu de Villa Mascardi—, a més de donar a conèixer i reivindicar noms com els de Facundo Jones Huala, Micaela Johana Colhuan, María Nahuel, Ivana Huenelaf i Soraya Maicoño. La part visual de la proposta, dissociada del text, es vincula sobretot al paisatge, tant pel que fa als paratges enregistrats amb una càmera fixa i projectats en pantalla —el vent imprimeix moviment a la imatge i fa pensar en el dinamisme i la força vital de la natura— com pel que fa al paisatge performat en escena a partir d’una sèrie d’objectes que els dos creadors van traslladant, muntant i manipulant sota les inesperades, sensacionals llums dissenyades per Ana Rovira i un espai sonor —a càrrec de Juan Cristóbal Saavedra— que ens transporta a unes coordenades molt específiques.
Crítica publicada a Núvol el 3 d'octubre de 2018
