Més enllà del teatre documental, Tierras del Sud (TNT, 2018) és una creació escènica d’una gran intensitat poètica que, centrant-se en la història del poble maputxe, denuncia les noves formes de colonialisme que operen en el segle XXI. L’inclassificable duet format per Txalo Toloza i Laida Azkona ens presenten la segona part de la seva trilogia Pacífico. Una trilogia en la que exploren l’apropiació i explotació neoliberal de la Patagònia. Si a Extraños mares arden (TNT, 2016) -tercera part de Pacífico- ens parlaven de les explotacions mineres al desert d’Atacama i les seves connexions amb el mercadeig de l’art contemporani, ara es centren en les massacres i les conseqüents diàspores que ha sofert el poble maputxe allà al Con Sud.
A l’inici de l’espectacle, una infografia projectada, cartografia el territori ancestral dels maputxes seguint el recorregut de la recerca i amb una toponímia que té molt poc a veure amb els mapes tradicionals. El mapa és el preludi d’un apropament insòlit i genuí a la qüestió. En la línia de treball d’hibridació de diferents llenguatges plàstics i escènics, Azkona-Toloza ens presenten una mena de performance en la que van creant escenaris que fan referència a diferents moments d’atacs a les comunitats maputxes per desplaçar-les del seu territori. Des de l’anomenada “conquesta del desert” que dugué a terme l’Argentina entre 1878 i 1885 sobre el territori de Puelmapu, fins la més recent “parcel·lació” de extensos territoris patagònics adquirits per empreses i corporacions transnacionals. Al darrera hi ha un intens treball de documentació històrica i periodística que posa al descobert no només el menyspreu constant dels drets dels pobles indígenes, sinó les massacres a les que han estat sotmesos en nom de la “civilització” i els més recents crims comesos contra individus i col·lectius i contra el medi ambient; crims que han estat silenciats o tergiversats sistemàticament pels grans mitjans de comunicació.
L’estructura -gens lineal- confronta declaracions de destacades personalitats de tot tipus -representants d’una visió del món etnocèntrica, individualista i patriarcal- amb les experiències narrades per activistes de les comunitats que van ser recollides in situ pels actuants i altres documents. Amb el senzill gest de posar-se uns auriculars, Txalo Toloza i Laida Azkona esdevenen els transmissors del relat d’aquells que són bandejats pel discurs colonitzador. D’entre les grans fortunes amb interessos al territori ancestral dels maputxes, Azkona-Toloza destaquen el grup Benetton que a través de la Compañía Tierras del Sud S.A. ha esdevingut el major terratinent d’Argentina. L’empresa de moda, reconeguda arreu per les seves campanyes publicitàries que posen l’accent en la diversitat cultural i en diferents causes humanitàries de la mà d’Oliviero Toscani, s’ha instal·lat en el territori maputxe foragitant els seus pobladors i/o canviant irremissiblement les seves formes de vida. La lluita d’aquestes comunitats -una lluita que ha rebut el recolzament del Premi Nobel de la Pau Alfredo Pérez Esquivel, entre d’altres- amb el gran gegant queda palesa en un espectacle que depassa el teatre document per la recerca formal que porten a terme els seus artífex.
És especialment brillant la narració de les imatges fotogràfiques que després veurem projectades. Amb to volgudament neutre, Azcona i Toloza descriuen les imatges publicitàries de diferents campanyes de Benetton i, en el mateix registre, les dels indígenes maputxes retratats en exposicions a inicis del segle passat -una pràctica vergonyant que exposava aquestes persones a la mirada prepotent i objectualitzadora dels “blancs civilitzats”. La força d’aquestes descripcions, a més de ser un dels motors de l’espectacle, genera una gran paradoxa que deixa al descobert el cinisme amb que actua Benetton Group. En termes purament teatrals, el joc entre la paraula i la imatge, projectada a posteriori, i la que recrea Azcona a escena, estableix un interessant diàleg entre els diferents llenguatges. El documental aixeca el vol cap a un territori on la denúncia i el compromís prenen la forma d’un espectacular poema visual i sonor que apel·la a la nostra consciència i la remou profundament.
