Mos Maiorum. El costum dels avantpassats

Teatre

informació obra


Direcció:
Ireneu Tranis, Alba Valldaura, Mariona Naudin
Intèrprets:
Ireneu Tranis, Alba Valldaura, Mariona Naudin, Fàtima Campos
Autoria:
Alba Valldaura, Mariona Naudin
Producció:
Festival TNT-Terrassa Noves Tendències, Cia. Mos Maiorum, Antic Teatre, Nico Roig
Ajudantia de direcció:
Mònica Almirall
Companyia:
Los Hedonistas
Dramatúrgia:
Cristina Peregrina
Sinopsi:

El mes d’abril de 2015 es va produir un dels naufragis més greus de la història del Mediterrani on gairebé un miler de persones van morir ofegades a les costes de Lampedusa. La classe política europea de seguida va posar el crit al cel, aparentment indignada per l’esdeveniment fatal que van titllar de “tragèdia humana”, però al cap de pocs dies la notícia ja havia caigut a l’oblit i no es van prendre mesures ni es van veure canvis reals. Tot va ser una pantomima hipòcrita i políticament correcta que es va acabar convertint en fum.

Mos Maiorum  neix de la inevitable pregunta: Per què no s’evita aquest genocidi amagat?
La peça se centra en els casos de la frontera entre Espanya i el Marroc, perquè abans de fixar-nos en el que passa fora hem de saber què passa a les “nostres” fronteres.

Per parlar de tot això, Ireneu Tranis, Mariona Naudin i Alba Valldaura han articulat un dispositiu escènic que permet abordar la temàtica de la immigració de cara i de la manera més directa possible. Un mecanisme inspirat en els formats documentals i la investigació sociològica però amb una forma artística, poètica i crua a la vegada, on el públic forma part de l’experiència i l’atmosfera despullada fa arribar amb més força els testimonis recollits a la frontera.
Mos Maiorum  o “els costums dels nostres avantpassats” és el nom que s’ha escollit per denominar l’operació de cooperació policial organitzada pel Consell Europeu contra les persones immigrants.

Crítica: Mos Maiorum. El costum dels avantpassats

21/12/2016

Sensibilitzar-se, viatjar, escoltar i reproduir testimonis I

per Jordi Bordes

És un espectacle que vol donar veu als immigrants que confien en trobar un món més amable un co saltin la tanca que separa l'Àfrica d'europa, sigui en forma de punxes a Ceuta o bé sigui després de creuar mar en una barca inestable a les fosques, fins arribar a Málaga. La companyia Mos Maiorum va baixar al Marroc i es va endinsar en el món del Gurugú (allà on els subsaharians esperen poder saltar la tanca i d'on, periòdicament, son expulsats per part dels agents uniformats marroquins). Els actors van gravar àudios d'arreu. De la pila d'hores de gravació, van acabar editant una sinfonia de veus i de testimoni (policies, voluntaris, funcionaris, veïns, estudiosos... i evidentment, víctimes d'aquesta¡ criteri que diferencia immigrants de refugiats. Com si la gana i la inseguretat social no fes mal). El públic està palplantat al mig de l'escenari i els actors reprodueixen les veus, amb el mateix to i intensitat que els hi van pronunciar en les entrevistes. Unes làmpades que canvien de color i que es desplacen, obliguen a moure la gent, a fer-la sentir massa de gent. Són tanques. Són refugi, Són calidesa. Són allò que complementa la veu del testimni. Els actors tenen una actitud, més aviat, neutra, no proven de representar res; només de posar la veu. Es parla en francès, en anglès, en castellà i en català. La intensitat és notable. La sensació de desprotecció de l'espectador combrega amb la dels testimonis (sense arribar a patir per la integritat física com sí que feia Josep Pere Peyró a Les portes del cel, 2004, situant l'espectador dins d'un contenidor sent carn de la màfia). Hi ha algú que demana auxili i les institucions que representen la societat occidental fan el que poden per acallar-lo. Sensació de vergonya, necessitat de revolta compromesa, social, constructiva. Més enllà de les estructures d'Estat. Mos maiorum clama a escoltar de persona a persona. Mos Maiorum com Kalimat (tot i que aquest parla de l'odissea dels refugiats sirians i kurd a Nea Kavala) clama a escoltar de persona a persona.

Trivial