Un centre d’estància temporal d’immigrants (CETI) a Ceuta,
un local de la Creu Roja, l’estret de Gibraltar, els carrers de qualsevol
ciutat europea (Barcelona, sí, Barcelona, sense anar més lluny), una cimera
política internacional per solucionar (sic)
la qüestió, un camp de golf rere una tanca de 20 metros amb gent (sí, gent)
trepant-la. A Mos maiorum, l’espectador
visita els terrenys de la immigració de primera mà. És disposat, de peu, al
voltant dels tres actors que es belluguen entre el públic donant vida (veu,
sobretot) a molts personatges, protagonistas del drama que es viu al
Meditarrani.
És teatre necessari i de proximitat 100% que juga amb el contacte
gairebé físic amb el públic, amb sons de vegades atordidors, altres,
inquietants, amb declaracions, amb consideracions, amb llums, amb foscos, amb
veus. I aconsegueix el seu objectiu, que és que el ciutadà (l’espectador)
conegui la realitat dels milers i milers de persones que deixen enrere el seu
passat i present en busca d’una vida. El contrast entre el que se’ns diu i el
que passa realment és vergonyós. Entre mig de nosaltres, es passegen locutors amb
veu de “pito”, d’aquests que canten les notícies, com si res. O nois que han
aconseguit (o no) travessar la triple tanca amb filferros i metres i metres d’alçada.
O les converses entre els polítics, entre canapé i canapé, és d’imaginar, tan
allunyades de la realitat i tan argumentades amb lleis, números, política. O
els mafiosos que demanen quantitats absurdes de diners per travessar l’Estret. O
gent que treballa de valent, al mateix lloc, per ajudar aquests indesitjables a
superar tots els obstacles (lleis, números, política, però també màfies, agressions,
presons) i demostrar que “arribar fins aquí és heroic”.
L’obra aporta abundant documentació audiovisual que ens
ajuda a percebre el problema des del punt de vista de qui el pateix. És aquí on
el contrast, el donar (inconscientmen, potser) l’esquena al problema és més
evident. “Visc a Barcelona!”, diu un munt de gent , poc sospitosa d’insolidària,
en un conegut anunci de la capital catalana. Uau! I ens pensem, en veure les
fotos de les recargolades i vertiginoses tanques de filferro de Melilla que
potser són el Tibidabo, o un recorregut de senderisme. Una ciutat que (com
qualsevol altra) se sent oberta, acollidora, implicada… Però una ciutat que
(com qualsevol altra), i aquí entrem en les argumentacions legals, numèriques,
polítiques, està “obligada” (quin parany!) a acollir refugiats, no immigrants.
Però… no estèvem parlant de persones? No hi ha més preguntes, senyoria.
