Mos Maiorum. El costum dels avantpassats

Teatre

informació obra


Direcció:
Ireneu Tranis, Alba Valldaura, Mariona Naudin
Intèrprets:
Ireneu Tranis, Alba Valldaura, Mariona Naudin, Fàtima Campos
Autoria:
Alba Valldaura, Mariona Naudin
Producció:
Festival TNT-Terrassa Noves Tendències, Cia. Mos Maiorum, Antic Teatre, Nico Roig
Ajudantia de direcció:
Mònica Almirall
Companyia:
Los Hedonistas
Dramatúrgia:
Cristina Peregrina
Sinopsi:

El mes d’abril de 2015 es va produir un dels naufragis més greus de la història del Mediterrani on gairebé un miler de persones van morir ofegades a les costes de Lampedusa. La classe política europea de seguida va posar el crit al cel, aparentment indignada per l’esdeveniment fatal que van titllar de “tragèdia humana”, però al cap de pocs dies la notícia ja havia caigut a l’oblit i no es van prendre mesures ni es van veure canvis reals. Tot va ser una pantomima hipòcrita i políticament correcta que es va acabar convertint en fum.

Mos Maiorum  neix de la inevitable pregunta: Per què no s’evita aquest genocidi amagat?
La peça se centra en els casos de la frontera entre Espanya i el Marroc, perquè abans de fixar-nos en el que passa fora hem de saber què passa a les “nostres” fronteres.

Per parlar de tot això, Ireneu Tranis, Mariona Naudin i Alba Valldaura han articulat un dispositiu escènic que permet abordar la temàtica de la immigració de cara i de la manera més directa possible. Un mecanisme inspirat en els formats documentals i la investigació sociològica però amb una forma artística, poètica i crua a la vegada, on el públic forma part de l’experiència i l’atmosfera despullada fa arribar amb més força els testimonis recollits a la frontera.
Mos Maiorum  o “els costums dels nostres avantpassats” és el nom que s’ha escollit per denominar l’operació de cooperació policial organitzada pel Consell Europeu contra les persones immigrants.

Crítica: Mos Maiorum. El costum dels avantpassats

16/04/2018

Un recorregut vertiginós per la injustícia

per Toni Polo

Un centre d’estància temporal d’immigrants (CETI) a Ceuta, un local de la Creu Roja, l’estret de Gibraltar, els carrers de qualsevol ciutat europea (Barcelona, sí, Barcelona, sense anar més lluny), una cimera política internacional per solucionar (sic) la qüestió, un camp de golf rere una tanca de 20 metros amb gent (sí, gent) trepant-la. A Mos maiorum, l’espectador visita els terrenys de la immigració de primera mà. És disposat, de peu, al voltant dels tres actors que es belluguen entre el públic donant vida (veu, sobretot) a molts personatges, protagonistas del drama que es viu al Meditarrani.

És teatre necessari i de proximitat 100% que juga amb el contacte gairebé físic amb el públic, amb sons de vegades atordidors, altres, inquietants, amb declaracions, amb consideracions, amb llums, amb foscos, amb veus. I aconsegueix el seu objectiu, que és que el ciutadà (l’espectador) conegui la realitat dels milers i milers de persones que deixen enrere el seu passat i present en busca d’una vida. El contrast entre el que se’ns diu i el que passa realment és vergonyós. Entre mig de nosaltres, es passegen locutors amb veu de “pito”, d’aquests que canten les notícies, com si res. O nois que han aconseguit (o no) travessar la triple tanca amb filferros i metres i metres d’alçada. O les converses entre els polítics, entre canapé i canapé, és d’imaginar, tan allunyades de la realitat i tan argumentades amb lleis, números, política. O els mafiosos que demanen quantitats absurdes de diners per travessar l’Estret. O gent que treballa de valent, al mateix lloc, per ajudar aquests indesitjables a superar tots els obstacles (lleis, números, política, però també màfies, agressions, presons) i demostrar que “arribar fins aquí és heroic”.

L’obra aporta abundant documentació audiovisual que ens ajuda a percebre el problema des del punt de vista de qui el pateix. És aquí on el contrast, el donar (inconscientmen, potser) l’esquena al problema és més evident. “Visc a Barcelona!”, diu un munt de gent , poc sospitosa d’insolidària, en un conegut anunci de la capital catalana. Uau! I ens pensem, en veure les fotos de les recargolades i vertiginoses tanques de filferro de Melilla que potser són el Tibidabo, o un recorregut de senderisme. Una ciutat que (com qualsevol altra) se sent oberta, acollidora, implicada… Però una ciutat que (com qualsevol altra), i aquí entrem en les argumentacions legals, numèriques, polítiques, està “obligada” (quin parany!) a acollir refugiats, no immigrants. Però… no estèvem parlant de persones? No hi ha més preguntes, senyoria.


Trivial