El mes d’abril de 2015 es va produir un dels naufragis més greus de la història del Mediterrani on gairebé un miler de persones van morir ofegades a les costes de Lampedusa. La classe política europea de seguida va posar el crit al cel, aparentment indignada per l’esdeveniment fatal que van titllar de “tragèdia humana”, però al cap de pocs dies la notícia ja havia caigut a l’oblit i no es van prendre mesures ni es van veure canvis reals. Tot va ser una pantomima hipòcrita i políticament correcta que es va acabar convertint en fum.
Mos Maiorum neix de la inevitable pregunta: Per què no s’evita aquest genocidi amagat?
La peça se centra en els casos de la frontera entre Espanya i el Marroc, perquè abans de fixar-nos en el que passa fora hem de saber què passa a les “nostres” fronteres.
Per parlar de tot això, Ireneu Tranis, Mariona Naudin i Alba Valldaura han articulat un dispositiu escènic que permet abordar la temàtica de la immigració de cara i de la manera més directa possible. Un mecanisme inspirat en els formats documentals i la investigació sociològica però amb una forma artística, poètica i crua a la vegada, on el públic forma part de l’experiència i l’atmosfera despullada fa arribar amb més força els testimonis recollits a la frontera.
Mos Maiorum o “els costums dels nostres avantpassats” és el nom que s’ha escollit per denominar l’operació de cooperació policial organitzada pel Consell Europeu contra les persones immigrants.
La gran trampa del teatre de denúncia social implica caure en el pamflet.
L'arenga combrega amb dificultat amb l'art, que per definició dialoga, evoca i
suggereix més que imposa. En el necessari ressorgiment del teatre compromès amb
els problemes col·lectius molts grups han caigut en discursos simples i en
l'apel·lació exagerada a la identificació maniquea. Afortunadament, hi ha
companyies que escapen al parany i amb nous recursos i propostes plantegen
punts de vista enriquidors per als complicats temes de sempre.
'Mos Maiorum'
és un brillant exemple de teatre document que combina la denúncia de la
situació de la frontera de Melilla amb un recurs innovador, el Verbatim,
un sistema d'escolta per auriculars a través dels quals els actors interpreten
basant-se en enregistraments reals. La tècnica permet la reproducció al detall
per tal que els intèrprets s'adaptin als documents sonors, en aquest cas, un
conjunt de testimonis recopilats al voltant del drama dels immigrants
subsaharians.
L'efecte de realitat aconsegueix dirigir una proposta molt dinàmica on el
públic se situa al voltant dels actors per sentir-se part de la multiplicitat
de veus. Un joc de llums mòbils marca en tot moment els canvis de l'escena i
recrea atmosferes, algunes de les quals molt ben trobades. És el cas del moment
en què el públic assisteix a l'encontre amb les persones que esperen per saltar
la polèmica tanca.
Bocins de realitat que brollen per fer-nos partícips d'una fotografia colpidora
i sagnant, d'un drama que només necessita els transmissors adequats per mantenir-se
d'actualitat. Teatre document del bo, per tant, actors-vehicle que es difuminen
per deixar pas a la crua realitat.