Avui és dia gran , a la família de les Catarines; una família fictícia que parteix d’un fet ben real. El cert és que el 19 de maig de 1954, la jove segadora de l’Alentejo Catarina Eufémia, fou assassinada mentre presentava una reclamació salarial durant una vaga de jornalers. El responsable del crim, va ser un tinent de la Guardia Nacional que li va disparar tres trets a boca de canó . Segons els testimonis, el tinent havia començat engegant-li una forta bufetada a la noia que la va fer caure a terra, , mentre ella exclamava que l’únic que volien els jornalers era “treball i pa”. A l’aixecar-se , Catarina li va cridar al seu agressor “I ara, matem”. I aquest va acceptar la invitació, i ho va fer. Catarina es va convertir així en tot un símbol de la resistència en front la dictadura salazista que va governar Portugal al llarg de varies dècades, tan despòticament com ho feia el seu altre no menys dictatorial veí ibèric .
I ara, donem un salt en el temps, per tal de situar-nos al molt proper 2028. És el moment de conèixer a tots, totes i totis els (falsos; ara ja entrem en el terreny de la ficció) descendents de la Catarina Eufémia. I si ho dic de forma tan inclusiva, no és pas per seguir les instruccions de cap ministeri d’igualtat desitjós de modificar la nostra forma de parlar i d’escriure. Ho dic perquè en aquesta família tothom sembla haver renunciat a allò binari, tothom vesteix faldilla, i tothom es fa dir Catarina. Com a minin, hi ha un dia a l’any en el qual aquesta norma és llei. I aquest dia, es el de la gran festa familiar de la qual us parlava al principi: el dia en el qual enguany , i després d’haver menjat uns bons peus de porc estofats com els cuinava ja l’avia o la besàvia ( si ets vegana, avui ho tens malament) , la més petita de la família farà honor al legat familiar, i seguint les indicacions marcades pels ancestres, matarà un feixista. De fet, el feixista ja el tenen ben captiu , ben lligat i ben preparat, en aquesta casa perduda en un entorn rural i tan envoltat d’alzines com ho estan els protagonistes de la pel·lícula “Suro”. Amb la diferència que el suro d’aquestes alzines, s’ha anat formant tot fent servir com a aliment els cadàvers dels feixistes que han anat enterrant als seus peus diverses generacions de Catarines. Ara només falta que la Catarina més petita de la casa s’estreni, i engegui el tret que vindrà a perpetuar la tradició. El que ningú podia esperar, és que aquesta Catarina sortís díscola, es comences a fer preguntes en veu alta sobre el sentit de l’acció letal que està a punt de realitzar, i acabés negant-se a prémer el gallet, tal i com li demana tothom al seu voltant, i com li exigeix amb especial insistència i carregada de bones raons la seva mare. I si és veritat que les mares sempre volen el millor per als seus fills o les seves filles, serà també veritat que matar un feixista, constitueix un deure inapel·lable, i no fer-ho, una traïció.
Per cert; la taula en al qual s’ha de celebrar l’àpat familiar, està coberta amb una estovalla en la qual s’hi pot llegir amb lletres ben grosses aquell llegendari lema llençat per Dolores Ibarruri “La Pasionaria” tot just esclatar la Guerra Civil espanyola: “!No pasarán!”. Però resulta que sí, van passar. I acabada la guerra, la cèlebre vedette i reina de la revista Celia Gámez, ben afí al Règim, es va posar a cantar pels teatres de la Gran Via madrilenya un popular chotis burleta que fa ben poc ,Vox va rescatar de l’oblit per fer-se’l seu , i la lletra del qual proclamava:
No pasarán! Decían los marxistas ¡No pasarán! Gritaban por las calles ¡No pasarán! Se oía a todas horas por plazas y plazuelas
Con voces miserables...¡Ya hemos pasao! Con alma y corazón
¡Ya hemos pasao! Este Madrid es hoy de yugo y flechas...Es sonriente, alegre y juvenil
Doncs, al futur molt proper que ens presenta la proposta que Tiago Rodrigues i la seva companyia van començar a gestar durant els dies més durs de la dura pandèmia, també han passat , fent servir l’instrument gràcies al qual estan passant cada cop més : guanyant eleccions, i, evidentment, fent veure no tenir res a veure amb el feixisme, una paraula lletja que no va amb ells. Tiago i els seus van començar formulant-se preguntes sobre els estralls socials causats pel virus i els efectes socials que se’n podrien derivar d’aquest. I van acabar formulant-se preguntes sobre la creixent vitalitat que venen experimentant des de fa anys els partits i moviments associats o derivats del feixisme, en totes les seves formes. I de les preguntes, en va sorgir aquesta proposta que va enaltir els ànims de l’extrema dreta molt abans de materialitzar-se als escenaris: aquest títol, constituïa ja de partida una veritable provocació! I des de llavors, no han faltat els intents de censura destinats a tapar-li la boca a les Catarines. Tot i que, ara que la petita de la casa s’ha posat llepafils, ni elles se n’escapin del debat i les possibles contradiccions, per molta cita de Bertolt Brecht que circuli per aquesta llar escenogràfica que Tiago, obra de bat a bat quan li sembla convenient, i les parets de la qual es mostren més mòbils del que la seva aparent solidesa rural ens podria fer creure. El creador i el seu excel·lent repartiment, es passen un parell de molt estimulants hores no exemptes dels seus bons moments d’humor ideològic donant-li voltes a la utilitat , l’oportunitat, el sentit i l’ètica que pot tenir o no tenir , això d’anar matant feixistes d’un en un. I se n’està molt d’arribar o voler que el públic arribi a conclusions taxatives , d’aquelles que la demagògia sectarista d’un o altre signe , vol sempre que adoptem tot convertint-les en veritats absolutes.
Però un cop acabat el debat familiar, arriba el moment en el qual el fins ara mut i segrestat representant del sector ultradretà , prengui d’una vegada la paraula . I vaja si ho fa, tot convertint la seva intervenció en un veritable míting progressivament més i més exaltat, al llarg del qual es va fent també palès com les encara un xic conciliadores paraules inicials , es van radicalitzant sense manies. Llavors, i seguint-li una mica les passes a aquella assemblea popular que Ostermeier muntava al seu “Un enemic del poble”, l’espectador es va convertint també en l’indignat receptor d’un discurs que , donat el lloc en el qual som ( un teatre ple de gent tirant a “progre” i esquerrana ) es rebut amb també progressiva irritació. Però que traslladat a altres escenaris, podria encendre flames d’identificació ideologia de signe ben contrari. Bona part de públic, no dubta llavors en insultar a l’actor amb ganes, practicant una mena de catarsis que no hagués fet mal paper a un teatre grec anterior a aquell moment en el qual, segons Nietzsche, Eurípides li va posar fi a la veritable tragèdia. I bona part del públic, abandona també el teatre de forma desairada, deixant ben clar el seu rebuig a les paraules de qui s’ha fet seu l’escenari en pla unipersonal, un cop esborrada ja la presencia de qualsevol mena de Catarina. Ens està dient Tago que, un cop perduda l’oportunitat de disparar-li un tret tot fent-li cas als consells de la mare ( qui , et pot aconsellar millor que una mare ?) , el que ha aconseguit la més joveneta de les Catarines , és facilitar que el monstre del feixisme prengui ja definitivament la paraula? I ja sabem que un cop pressa la paraula, el feixisme té per costum emmudir tothom que no sigui de la seva corda , no s’avingui amb el seu concepte de la família i l’estat, i no supediti la seva raça i les seves creences i la seva sexualitat i la seva educació a les exigències del nou ordre. No: Taigo, evidentment, no està condemnant la decisió de la més jove de les Catsrines. El que està fent, és enviar-nos un crit d’alerta , i convidar-nos a una reflexió, la complexitat de la qual va més enllà de les proclames i els discursos exaltats... encara que la seva notable proposta de teatre polític, acabi ben exaltadament.
