El Teatre Lliure va acollir la setmana passada dues de les últimes funcions de Catarina e a beleza de matar fascistas, una creació de Tiago Rodrigues, flamant director del Festival d'Avinyó. L'espectacle, produït pel Teatro Nacional D. Maria II ‒en coproducció amb un munt d'institucions europees‒, arribava avalat pel prestigi d'haver estat inclòs pel New York Times en el seu rànquing de millors obres europees de l'any, i precedit també per la reputació d'haver generat inflamades reaccions en diferents teatres. El públic català, advertit dels antecedents, va voler estar a l'altura de la resta de platees.
Rodrigues imagina una ficció al·legòrica que té lloc l'any 2028, quan la ultradreta ja fa sis mesos que ha guanyat les eleccions a Portugal i amenaça de destruir la democràcia a còpia de retòriques populistes i “algoritmes patriòtics”. En aquest context, que s'anirà dilucidant progressivament, trobem una peculiar família que es reuneix un cop l'any per matar un feixista. Els set membres del clan van vestits com a dones camperoles dels anys cinquanta i responen ‒tots i cadascun d'ells‒ al nom de Catarina.
Aquest nom compartit evoca i homenatja Catarina Eufèmia, una camperola que l'any 1954 va ser assassinada per un tinent de la guàrdia nacional per haver reclamat un augment de sou, en el context d'una vaga de jornaleres durant la dictadura de Salazar; víctima d'un crim que no va ser mai jutjat, va esdevenir icona de la resistència antifeixista i del feminisme a Portugal. Amb motiu d'una promesa feta al fantasma de la morta ‒la promesa de ser rebels mentre visquin‒, fa setanta-quatre anys que diferents generacions d'aquesta família es troben, en una data assenyalada, per matar un feixista, un acte atroç però tan ritualitzat i programàticament justificat que se'ls apareix ple de bellesa. Enguany la Catarina petita tindrà el dubtós l'honor de matar l'ostatge i fer així el seu baptisme de foc.
L'espai escènic dissenyat per Fernando Ribeiro té com a eix una casa de fusta que els mateixos actors desmuntaran per mòduls, obrint-la i ampliant-ne les dimensions fins a deixar ben visible el tronc o pilar central, al costat del qual és costum executar el feixista. La presència d'una gran taula a un costat de l'escenari ‒amb el lema Nâo passarâo brodat sobre les blanques estovalles‒ sembla anticipar un àgape ritual que al final, però, no s'acabarà produint. En un primer moment, els membres de la família ‒Isabel Abreu, António Fonseca, Marco Mendonça, Antonio Afonso Parra, Carolina Passos Sousa i Rui M. Silva‒ es reuneixen a l'altra banda, disposats en una figura gairebé geomètrica ‒a estones, respiren com un sol cos‒ que vindrà a completar la més jove del clan, la Catarina assumida per Beatriz Maia, vèrtex inferior de la composició i element en discòrdia.
Les diferents escenes, que inclouen flashbacks, rituals ‒més verbalitzats que escenificats‒ al voltant del menjar, instruccions, controvèrsies i excursos cantats, se succeeixen orgàniques i generen una estranya sensació de caliu familiar, indestriable de la determinació ideològica. En un moment donat, els set rebels es lliuren a una estranya coreografia, una mena de dansa guerrera que dirigeix la neòfita mentre sona De plata de Rosalía. A poc a poc, l'entramat de converses i petites accions ‒que, paradoxalment i irònica, resulten entranyables i fins i tot “honorables”, per la voluntat de donar sentit al gest final i posar-hi “cura”‒ s’anirà orientant vers el dilema de matar o no matar. Els parents i camarades afirmen que la justícia no es fa amb paraules ‒no es dialoga amb feixistes‒ i citen màximes de Bertolt Brecht que exhorten a la lluita: “Aquell que combat pot perdre, però aquell que no combat ja ha perdut”. La noia més jove, destinada a rellevar-los en aquesta “tradició” anual, es revela com una Catarina dubidosa, i el seu dubte permet una àmplia digressió que tematitza la vacil·lació, o el fet de no ser capaç de superar determinades contradiccions ‒la més flagrant és la d'haver de matar en nom de la democràcia‒, i culmina en un intens combat dialèctic entre mare i filla. Tots, persuadits de la bellesa moral de l'acte de matar feixistes, són a l'espera del foc, però Catarina no vol matar.
Els actors fan torns per narrar, però qui està més clarament identificat amb la funció èpica ‒i profètica, sentenciosa, imperativa‒ del narrador és Marco Mendonça, que posseeix el poder d'aturar l'escenificació ‒també la música‒ i d'oferir-nos el relat des d'un punt de vista més distanciat, esdevenint mèdium o traductor d'allò que passa en escena. Ell és, de fet, el primer d'adreçar-se al públic per posar-lo en antecedents, obrint-se pas a través de la metàfora del foc imprevisible i la bellesa de les flames. Qui provoca un incendi ‒ens diu‒ qüestiona el futur i també s'arrisca, perquè pot acabar cremat viu.
El que passa quan no s'emprèn una acció forta ‒quan no s'encén un foc‒ contra el feixisme és que aquest triomfa i el seu discurs ho repodreix tot. Al final, després de ser alliberat per les forces policials, el jutge ultradretà interpretat per Romeu Costa, que, com a ostatge, ha estat dues hores en escena pràcticament immòbil i sense badar boca, es recompon i avança cap al públic per deixar anar una arenga clarament inspirada en les declaracions de diversos líders de l'extrema dreta internacional. Així, amb una demagògia de manual, tergiversa el sentit de la paraula llibertat, definint-la com un bé preciós i fràgil que només pot ser útil al servei de la majoria; titlla, en canvi, de violentes i abusives les minories, i s'oposa a la “doctrina feminista” ‒la violència domèstica disminuiria si les dones aprenguessin a comportar-se, diu, entre moltes altres immundícies‒.
El dia de l'estrena, una bona part del públic del Teatre Lliure, que era conscient ‒per la insistència dels mitjans a repetir-ho‒ de les reaccions que l'espectacle havia generat en altres platees europees, va respondre amb xiulets, crits de “No passaran” i un aplaudiment cada cop més generalitzat per fer callar l'orador; també hi va haver alguna deserció. Sens dubte, la repugnància mostrada envers aquest discurs odiós és genuïna, però la dramatúrgia busca suscitar-la des del moment en què ficcionalitza el públic com a audiència partidària o còmplice del feixista i l'obliga a posicionar-se, ni que sigui en clau lúdica i de cara a la galeria. El teatre, que pot ser el lloc de la justícia poètica, ens ofereix també l'oportunitat d'imaginar-nos o projectar-nos millors del que som. L'ideal ‒i utòpic‒ seria que incités al canvi.
Catarina e a beleza de matar fascistas, provocadora des del títol mateix, planteja si, en comptes de limitar-nos a apagar focs, en podem encendre també, exposant-nos a la imprevisibilitat i al perill de les flames. A través de la paràbola i el discurs dialògic, Tiago Rodrigues ens fa reflexionar sobre les noves formes del feixisme i les possibilitats que tenim de combatre'l. L'espectacle, que ofereix una factura impecable i compta amb unes interpretacions sòlides i inspiradores, ens situa davant la paradoxa de la tolerància i busca posar a prova la retòrica neofeixista en un teatre. Resulta, a més, una bona translació fabulada de la fragmentació de les esquerres i la seva incapacitat de fer front a l'auge de l'extremisme ultradretà.
Article publicat a Núvol el 28 de desembre de 2022
