Cena con amigos

Teatre

informació obra


Adaptació:
Daniel Veronese
Intèrprets:
May Pascual, Gloria López, José Olmo, Orencio Ortega
Traducció:
Susana Groisman
Il·luminació:
Jose Manuel Guerra
Escenografia:
Ana Garay
Vestuari:
Carmen de Giles
Producció:
Gloria López Producciones
Companyia:
Bruc Brothers Company
Composició musical:
Christophe Sainsot Tintou
Sinopsi:

L'obra Cena con amigos, Premi Pullitzer l’any 2000, és un text bell i intel·ligent, amb delicat humor on ens parla del món de la parella a través de la relació entre dues parelles amigues, en Gaby i la Karen i en Tomas i la Bea, que es coneixen des de joves

Tot comença amb un simple sopar entre amics, com tant, compartint anècdotes, records comuns i viatges.

La relació entre ambdues parelles entra en conflicte, s'obren abismes de comunicació, d'intentar recuperar un món en comú que ja està perdut, l'amistat trontolla...

Cena con amigos ens parla d'una realitat que sorprèn per la seva veritat, per la mirada sobre cadascun dels personatges, on es pot viure i reconèixer la solitud de cadascun, la seva necessitat, la seva dificultat... confirmant-nos que el comportament de l'ésser humà està ple de laberints d'emocions i contradiccions i és difícil de jutjar.

Crítica: Cena con amigos

19/01/2015

Encertada però poc innovadora radiografia sobre el món de la parella

per Aída Pallarès

Dinner with friends és una comèdia dramàtica escrita pel nordamericà Donald Margulies que planteja què succeïx amb un grup de quatre amics (o matrimoni de quatre, com diu Veronese) quan una de les parelles se separa. Els protagonistes de Cena con amigos, doncs, són les típiques parelles que es coneixen des de fa un munt d’anys i ho fan tot juntes: excursions, vacances i tenir fills. Fins que un dia, de sobte, una de les parelles confessa que se separa i el microcosmos comença a trencar-se.

L’obra de Margulies proposa una encertada però poc innovadora radiografia sobre el món de la parella. El text funciona, els diàlegs són àgils i l’equilibri entre comèdia i drama està ben trobat, però, tot i així, l’espectador pot arribar a sortir del teatre amb una certa sensació de déja-vu. A més, la posada en escena, sòbria i austera, i la concepció de l’escenari (els actors que no intervenen també estan escena, asseguts a un racó, i les transicions estan a la vista dels espectadors) creen un distanciament que contrasta amb el classicisme del text i, fins i tot, pot arribar a jugar a la contra.

Per sort, Daniel Veronese ha treballat de valent amb els actors de la companyia Gloria López, aconseguint, així, unes interpretacions força creïbles i, en general, plenes de veritat que, a poc a poc, atrapen a l’espectador.