Tot depèn de la perspectiva que adoptis. Millor dit: tot depèn del punt cardinal des del qual t’ho miris. Si ets mexicà , tens sempre present i et recorden un i altre cop que el teu destí és viure a l’ombra de la gran potència que es troba ubicada al teu nord, les fronteres de la qual volen tornar-se cada cop més impermeables davant dels teus continuats intents de donar el salt cap a munt. Però si has nascut una mica més a baix de Mèxic i ets ciutadà d’un d’aquests països amb itineraris històrics diferents que formen part del conglomerat al qual donem malgrat tot l’unificador nom de Centreamèrica , llavors resulta que el teu nord es troba a Mèxic. I mira tu si és curiós: resulta alhora que la mirada de menyspreu i la ignorància sobre la teva cultura i els teus costums que si ets mexicà pots reconèixer sovint en un natiu nascut a les trumpianes terres del nord, es pot semblar d’allò més és al menyspreu altiu i a la ignorància cultural i històrica que sovint un centreamericà pot reconèixer en els ulls d’un natiu de Mèxic. Quelcom que tampoc no és cap novetat. Aquesta barrera entre el més o menys ric nord (però sempre més ric que el sud ) i el més o menys pobre (però sempre més pobre que el nord ) la trobem també evidenciada entre els nòrdics territoris europeus i aquell altres que es troben banyats pel Mediterrani ,si ho enfoquem a nivell continental. O, si ens ho mirem des d’un punt de vista estatal i ens fixem sense anar més lluny en l’estat espanyol i l’estat italià ,entre els territoris d’un d’aquests països en els quals la gent del sud tendeix a emigrar cap a les terres del nord, perquè aquestes resulten més riques o, com a mínim, més carregades de promeses de prosperitat. Tot i que sempre existeixen excepcions, pel que pertoca als quatre punts cardinals: quan d’Alemanya es tracta, la frontera invisible però tangible es troba entre l’est i l’oest. Del que es tracta sempre , més enllà dels punts cardinals, és de mirar per damunt de les espatlles tot indret que et permeti sentir-te una mica superior , i potser superar així el complex d’inferioritat que t’entra quan dirigeixes la mirada cap el nord.
Els cas és que les sargantanes més internacionals del teatre mexicà ,que són també internacionalment conegudes per l’indomable esperit crític de les seves creacions escèniques, ha decidit aquest cop renunciar a l’endogàmia mexicana que practica des de que la companyia va ser fundada fa ja dues dècades. I això vol dir que, després de passar-se vint anys mirant-se al melic (quelcom sovint també ben necessari) per tal de denunciar les males marors polítiques , socials , econòmiques, racials... etc...etc...etc...que agiten des de sempre el seu apassionant i contradictori territori , han decidit prendre’s unes vacances per tal de practicar una mica de turisme . I travessar així unes fronteres que, malgrat quedar ben a prop, sovint han arribat a percebre com molt llunyanes, com els hi ha passat també a bona part dels seus conciutadans. Al cap i a la fi, i tornant a allò que dèiem abans, quan sens el menyspreu clavat al teu clatell, no hi ha res més falsament reparador que clavar el teu propi menyspreu al clatell de qui tens sota teu.
Donat que les sargantanes es senten com a casa quan retornen al Temporada Alta perquè després d’haver realitzar onze visites al festival ja saben que es troben en territori amic ben coneixedor de la seva idiosincràsia teatral, no és estrany que , a la primera escena del seu nou espectacle, se’ns presentin de la forma més distesa imaginable. Emparats per una ben kitsch iconografia de postal turística, Gabino Lázaro Rodríguez i Luisa Pardo no dubten en presentar-se lluint banyador en un moment d’esbarjo , dins d’un pròleg escènic diria jo que un xic sobrer i una mica massa inconcret. Però alhora, també revelador del moment creatiu en el qual es troben. Després d’haver-se passat vint anys donant-li voltes al passat, al present i al futur del seu país, tot recorrent sempre a una realitat ficcionada i autoreferencial que, malgrat trobar-se a anys llum de la que practica Sergio Blanco, no deixa de tenir punt de contacte amb ella, aquest cop el tàndem ha decidit tirar mà del passaport. I recórrer unes terres llunyanes que són alhora molt properes. Però que , pel que fa al que saben realment d’elles, ben bé podrien trobar-se ubicades a una altra galàxia. I a l’hora de realitzar el viatge , l’estímul més gran l’han trobat en aquelles persones ( i més concretament , en aquelles dones) que els hi han fet cinc cèntims sobre la realitat desconeguda que tenien a tocar de casa però que mai havien tingut la gosadia d’abordar. Tot i que el punt neuràlgic de la seva aventura, es trobi en la petició que els hi ha fet una dona el rostre de la qual no veurem mai, perquè des de que va fugir de Nicaragua, sap que mostrar-se a cara descoberta implica posar en perill la seguretat de tots els seus familiars, amics i coneguts. Al regne de Daniel Ortega i Rosario Murillo, una parella que resultaria tan ridícula com el matrimoni Ubú si no fos perquè resulta tan sagnantment sinistra com aquella altra formada pel matrimoni Macbeth en la qual s’emmirallava, ningú pot sentir-se segur . Siguin del color polític que siguin , totes les dictadures intenten precisament fer que la població convisqui amb la brutal paradoxa que implica estar en deute amb el dictador que et protegeix de tots els mals exteriors si assumeixes al complert el seu ideari protector, i ser conscient que la més petita relliscada et converteix d’immediat en un enemic de la pàtria al qual cal abatre. I encara que a tu (que no tens prou consciencia revolucionaria com per a donar-te’n ) no t’ho sembli, el simple fet de tenir parentesc amb un element contrarevolucionari, ja et converteix en persona sospitosa digne de ser vigilada dia i nit. En aquestes circumstàncies, fer-te passar per algú que no ets i fer una ofrena floral a una tomba gairebé anònima d’un petit cementiri local, pot adoptar l’aparença del més subversiu dels actes .
El cas de l’estrepitós fracàs de la Revolució Sandinista, no deixa de ser un cas paradigmàtic, lamentablement ocultat i /o com a mínim ignorat per bona part dels mateixos moviments d’esquerra que semblen ignorar alhora com, amb el seu silenci, li presten un molt mal servei a allò que pretenen defensar. Quelcom que pot ser extrapolable al proteccionisme amb el qual es defensen les trencadisses democràtiques practicades pel chavisme una mica més al sud d’aquest sud. I en aquest sentit , sorprèn a casa nostra que aquestes sargantanes tan esquerranes, no es mosseguin la llengua a l’hora de donar-li visibilitat al criminal desgavell practicat a Nicaragua pel clan Ortega-Murillo: tan de bo d’altres companys de viatge ideològic residents a la nostra península donessin mostres de la mateixa honestedat. Com evidencien en molts moments de la seva proposta ( i com van deixar també clar a la post funció que va seguir a la representació) les Lagartijas tirades al sol no solament assumeixen aquesta mena de veritats que deixen en evidència fins a quin punt allò veritablement contrarevolucionari consisteix en ocultar la veritat ,i tapar-li la boca a qui denuncia els excessos letals comesos en nom de la revolució; també assumeixen alhora els límits potser insalvables als quals s’enfronta el seu propi treball escènic. Assumir-los, en qualsevol cas, no implica renunciar als objectius primerencs: implica, això sí, reformular-los, situar-los en un context redimensionat . I les Lagartijas assumeixen també les pròpies contradiccions. La primera d’elles , la d’haver dirigit cap el seu sud una mirada tan poc compromesa i analítica com la que el seu mateix Mèxic ha rebut per part del seu respectiu nord.
L’espectacle que ara presenten, no acaba de resoldre aquest deute pendent. Més enllà de l’objectiu que es marca inicialment, el viatge cap el sud de Lagartijas no s’acaba d’escapar del tot del voluntariós itinerari un xic anecdòtic que, en algunes de les seves parades (aquest és per exemple el cas de la visita a Belize) llueix involuntàriament superficial. Potser el territori és massa extens com per a poder resumir-lo a tanta velocitat. Potser manca un xic més d’informació, a l’hora de fer-nos sentir propers a unes realitats que elles mateixes contemplen massa de lluny. Potser hi manquen apunts com ara el que les mateixes sargantanes van deixar anar a la post ,tot parlant d’un element aglutinador revolucionari tan contradictori com ara ho és la fonamental presencia de la catòlica Teoria de l’Alliberació en els moviments revolucionaris d’Amèrica Llatina. Potser la proposta hagués guanyat intensitat concentrant-se només en la vista a Nicaragua que es converteix en el seu veritable Leitmotiv. Al conjunt li manca un xic aquell notable equilibri dramatúrgic que la companyia ha demostrat en d’altres ocasions. I malgrat tot ,el viatge resulta prou estimulant com per a voler seguir cada etapa del seu recorregut. I potser, és també mereixedor de donar lloc a un cicle que, defugint la mirada global, pogués endinsar-se més profundament en els ets i uts de cada territori en concret. És clar que potser aquesta és una tasca que haurien d’assumir les respectives sargantanes escèniques de cada territori: tant de bo , si aquestes poguessin acabar donant origen a un projecte panamericà marcat pe mateix ADN de les Lagartijas fundacionals!.
