César & Cleopatra

informació obra



Intèrprets:
Ángela Molina, Emilio Gutiérrez Caba, Carolina Yuste, Ernesto Arias, Ballarins de l’Institut del Teatre
Producció:
Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, Pentación Espectáculos
Il·luminació:
José Manuel Guerra
Composició musical:
David San José
Vestuari:
Juan Sebastián
Coreografia:
Nuria Castejón
Ajudantia de direcció:
Juan Ollero
Escenografia:
Magüi Mira
Dramatúrgia:
Emilio Hernández
Direcció:
Sol Picó
Sinopsi:

Què és el poder? Pot arribar a determinar la vida d’aquell qui l’ostenta? Hi ha una relació directa entre poder i corrupció? I quin rol hi juga la seducció en tot això? Aquests són alguns dels interrogants als quals vol donar resposta César & Cleopatra.

Als llimbs de l'eternitat Cèsar i Cleopatra es retroben el 2015. Dos amants, dos còmplices, dos aliats, dues formes d’exercir el poder, com a home i com a dona, s’enfronten o se sumen. Des de la seva perspectiva d’avui recorden, ironitzen i debaten sobre allò que van viure i el que han vist succeir al món des del llunyà dia de la seva mort. De vegades rescaten les paraules que els han atribuït els poetes i d’altres, volen en llibertat per situacions que la Història ha relatat amb major o menor veritat.  Una proposta bella i salvatge, divertida i dramàtica. La música, la dansa i la llum serveixen d’armes i d’arts a quatre grans actors que faran gaudir i pensar l’espectador amb el teatre més pur.

Crítica: César & Cleopatra

19/04/2016

El viatge cap a l'actualitat de tan mítica parella, es mereixia una mica més d'enginy, i una mica menys de clixés

per Ramon Oliver

Ja sabeu el que s’acostuma a dir, sobre Las Vegas: el que passa a Las Vegas, es queda a Las Vegas. Doncs, de vegades, veient alguns espectacles d’aquests que s’estrenen quan arriba l’estiu al Festival de Mérida amb soroll de bombo i platerets , m’inclino a pensar que moltes de les propostes que passen per tan emblemàtic teatre romà , s’haurien d’atendre a la mateixa norma: el que passa a Mérida, sovint s’hauria de quedar a Mérida. I amb això vull dir que alguns espectacles, representats entre tan nobles i espectaculars pedres a la llum de la lluna , i  interpretats per monstres més o menys sagrats del teatre i el cinema local, poden quedar raonablement vistosos en aquell marc incomparable. Però quan els hi treus el marc, la lluna estiuenca i  les pedres romanes, ja no fa tan de goig mirar-los, i les seves limitacions, resten ben a la vista.

Aquest és sens dubte el cas de l’espectacle amb què Emilio Hernández ha pretès donar-li a la mítica reina d’Egipte i al no menys mític general i cabdill romà una mena de bany de modernitat, fent que es converteixen des de l’ara mateix en irònics testimonis i comentaristes tant de l’avui, com del seu propi passat. El que implica tenir a l’escenari ( i que trist que llueix aquest escenari tan pobrement dissenyat, sense l’ajut de l’arquitectura romana!) a dues Cleopatres i dos Cèsars. Els més madurs, formen la parella que observa des del 2016 i amb una tablet a la mà (Cleopatra, demostra ser una mica addicta a les noves tecnologies ) aquells dies gloriosos al llarg dels quals van voler canviar el món... i de pas, dominar-lo al seu gust, tot sigui dit. El més joves, ignorant el seu futur, formen la parella a la qual li toca reviure els fets d’antany . Tot plegat, amanit ( i mai millor dit, si tenim en compte que un dels “acudits” de la vetllada consisteix en recordar que Cèsar li dona nom a una cèlebre amanida) amb qüestionables  rampells d’humor,  diàlegs suposadament enginyosos sobre el decebedor funcionament d’aquest món contemporani que ells van somiar decididament millor a com ha resultat ser, apunts també suposadament feministes a càrrec de la reina egípcia , i coreografies un xic eixelebrades.

 Pel que fa a Carolina Yuste, la versió juvenil de Cleopatra , la directora Magüi Mira i la coreògrafa Nuria Castejón la condemnen a passar-se tota l’obra lluint un llampant i concís vestuari i executant numerets de ball més propis de qualsevol ballarina d’aquestes que ofereixen la dansa del ventre als locals situats al barri de Taksim de la ciutat d’Istanbul, que d’una reina que vulgui ser presa seriosament. I pel que fa a Ángela Molina, la Cleopatra de la maduresa , la fan aparèixer a l’escenari amb un elegant vestit contemporani ... que perd la seva elegància cada cop que l’actriu ens dona l’esquena, i resten massa a la vista tirants i aparells d’amplificació que farien millor servei si anessin d’incògnit. Per cert que la Cleopatra de Molina, es veu obligada a passar-se l’estona movent braços, mans i tors com si s’hagués escapat d’una d’aquelles pintures de  l’antic Egipte imperial que es caracteritzen pel seu molt peculiar hieratisme . Quelcom que – sigui dit de pas- no li quadra gens a una reina que va regnar molt més tard, en una època hel·lenista que havia trencat ja amb aquell tipus d’estètica pictòrica. I el cas és que aquesta gestualitat que inicialment es vol presentar com a seductora, acaba sent una limitació més en el treball d’una actriu que sovint sembla sentir-se un xic incòmode a l’escenari. I que “diu” el seu personatge mostrant aquelles limitacions en la dicció que els seus treballs cinematogràfics aconsegueixen esmorteir a cops de carisma, però que en un teatre, tornen a resultar massa evidents. Acompanyada per un Emilio Gutiérrez Caba que salva amb eficàcia les també evidents limitacions amb què està escrit el seu personatge i per la discreta intervenció de Yuste i d’Ernesto Arias, la presencia de Molina constitueix sens dubte el punt teòricament més interessant de la proposta. I les mancances de la seva interpretació, constitueixen alhora la prova més evident de les febleses  de tot el muntatge.