Ja sabeu el que
s’acostuma a dir, sobre Las Vegas: el que passa a Las Vegas, es queda a Las
Vegas. Doncs, de vegades, veient alguns espectacles d’aquests que s’estrenen
quan arriba l’estiu al Festival de Mérida amb soroll de bombo i platerets ,
m’inclino a pensar que moltes de les propostes que passen per tan emblemàtic
teatre romà , s’haurien d’atendre a la mateixa norma: el que passa a Mérida,
sovint s’hauria de quedar a Mérida. I amb això vull dir que alguns espectacles,
representats entre tan nobles i espectaculars pedres a la llum de la lluna , i interpretats per monstres més o menys sagrats
del teatre i el cinema local, poden quedar raonablement vistosos en aquell marc
incomparable. Però quan els hi treus el marc, la lluna estiuenca i les pedres romanes, ja no fa tan de goig
mirar-los, i les seves limitacions, resten ben a la vista.
Aquest és sens dubte el cas de l’espectacle amb què Emilio Hernández ha
pretès donar-li a la mítica reina d’Egipte i al no menys mític general i
cabdill romà una mena de bany de modernitat, fent que es converteixen des de
l’ara mateix en irònics testimonis i comentaristes tant de l’avui, com del seu
propi passat. El que implica tenir a l’escenari ( i que trist que llueix aquest
escenari tan pobrement dissenyat, sense l’ajut de l’arquitectura romana!) a
dues Cleopatres i dos Cèsars. Els més madurs, formen la parella que observa des
del 2016 i amb una tablet a la mà (Cleopatra, demostra ser una mica addicta a
les noves tecnologies ) aquells dies gloriosos al llarg dels quals van voler
canviar el món... i de pas, dominar-lo al seu gust, tot sigui dit. El més
joves, ignorant el seu futur, formen la parella a la qual li toca reviure els
fets d’antany . Tot plegat, amanit ( i mai millor dit, si tenim en compte que
un dels “acudits” de la vetllada consisteix en recordar que Cèsar li dona nom a
una cèlebre amanida) amb qüestionables rampells d’humor, diàlegs suposadament enginyosos sobre el
decebedor funcionament d’aquest món contemporani que ells van somiar
decididament millor a com ha resultat ser, apunts també suposadament feministes
a càrrec de la reina egípcia , i coreografies un xic eixelebrades.
Pel que fa a Carolina Yuste, la
versió juvenil de Cleopatra , la directora Magüi Mira i la coreògrafa Nuria
Castejón la condemnen a passar-se tota l’obra lluint un llampant i concís
vestuari i executant numerets de ball més propis de qualsevol ballarina
d’aquestes que ofereixen la dansa del ventre als locals situats al barri de
Taksim de la ciutat d’Istanbul, que d’una reina que vulgui ser presa
seriosament. I pel que fa a Ángela Molina, la Cleopatra de la maduresa , la fan
aparèixer a l’escenari amb un elegant vestit contemporani ... que perd la seva
elegància cada cop que l’actriu ens dona l’esquena, i resten massa a la vista
tirants i aparells d’amplificació que farien millor servei si anessin
d’incògnit. Per cert que la Cleopatra de Molina, es veu obligada a passar-se
l’estona movent braços, mans i tors com si s’hagués escapat d’una d’aquelles
pintures de l’antic Egipte imperial que
es caracteritzen pel seu molt peculiar hieratisme . Quelcom que – sigui dit de
pas- no li quadra gens a una reina que va regnar molt més tard, en una època
hel·lenista que havia trencat ja amb aquell tipus d’estètica pictòrica. I el
cas és que aquesta gestualitat que inicialment es vol presentar com a
seductora, acaba sent una limitació més en el treball d’una actriu que sovint
sembla sentir-se un xic incòmode a l’escenari. I que “diu” el seu personatge
mostrant aquelles limitacions en la dicció que els seus treballs
cinematogràfics aconsegueixen esmorteir a cops de carisma, però que en un
teatre, tornen a resultar massa evidents. Acompanyada per un Emilio Gutiérrez
Caba que salva amb eficàcia les també evidents limitacions amb què està escrit
el seu personatge i per la discreta intervenció de Yuste i d’Ernesto Arias, la
presencia de Molina constitueix sens dubte el punt teòricament més interessant
de la proposta. I les mancances de la seva interpretació, constitueixen alhora
la prova més evident de les febleses de
tot el muntatge.
