Quan Litus encara no era Litus i es deia Carlos Ruiz Bosch, un preadolescent de catorze anys va muntar la seva primera banda de música que fonèticament ja s'acostava al nom artístic actual. Es feien dir “Mutis” i eren tots pipiolis d'institut amb moltes ambicions de futur però lligats pel consell patriarcal que els sermonejava sempre: “El primer és el primer".
Per a Litus, el “primer” era que havia d'anar per ser filòleg si no hagués abandonat la carrera d'Hispàniques a mig camí. La música el va xuclar des de sempre, heretada de l'escola espontània de les sobretaules i els ressopons familiars on el seu pare acostumava a treure la guitarra i enfilava pel gènere que li venia més de gust.
A Litus, els que no el coneixien musicalment, potser el van descobrir en algun del miler de programes del Late Motiv que Andreu Buenafuente va presentar al canal de Movistar i que va tancar dos dies abans de Nadal del 2021. I precisament d'aquella experiència professional parteix l'espectacle de teatre musical «¡Chakapum!», impulsat per la productora El Terrat (The Mediapro Studio) i pel suggeriment que el mateix Buenafuente li va fer a Litus amb la intenció que posés en solfa un recorregut del que havia fet en la seva vida artística.
El risc d'una proposta així és que el “jo” es mengi el continent que envolta el personatge. I Litus, a partir de l'autoria i dramatúrgia de Joan Grau, ha sortejat amb encert aquest perill perquè l'espectacle transcendeix del personal al col·lectiu a través d'una història elemental i divulgativa de la rumba catalana apta per a tots els públics.
Els orígens de la rumba, les seves connexions africanes i cubanes, el seu anar i venir, les seves fusions, les seves aportacions de carrer i el seu rovell de l'ou, centrat bàsicament en el carrer de la Cera del Raval de Barcelona, amb permís de Gràcia, on encara avui, la cultura gitana sobreviu ni que sigui engolida per altres cultures que s'hi han afegit i on el caló català és més que habitual en el llenguatge familiar. Només cal passejar-s'hi i parar orella pels voltants de la polèmica esplanada actual, anomenada “llosa”, que caracteritza la Ronda de Sant Antoni més pròxima al mercat.
L'espectacle és un “ventilador” —mai més ben dit parlant de rumba—, però un “ventilador” elevat a la màxima potència. Hi ha teatre, hi ha música, molta música, molta rumba i també peces del catàleg propi de Litus, i en directe amb la banda que sona espectacularment. Hi ha també memòria, records, vivències personals, hi ha costums de la cultura gitana, hi ha el popular mercadillo que s'ha fet al voltant del clan gitano, hi ha un passeig per la configuració progressiva de la rumba, hi ha el rei de la rumba, Peret, hi ha el mític Gato Pérez, hi ha Los Amaya i també el local Las Vegas de Terrassa o l'Haití de Tossa de Mar, aquest amb Joan i Pere Capdevila, els dos del grup Rumba 3 que el dia de l'estrena van ser presents com a artistes convidats al final de l'espectacle perquè la figura del convidat és una de les sorpreses de cadascuna de les funcions.
Però sobretot en aquest «¡Chakapum!» hi ha un excel·lent treball de conjunció teatral, coreogràfica i musical, amb moments d'humor, amb un original muntatge audiovisual de Mar Orfila, amb moments solistes que protagonitza el mateix Litus com a cantant, narrador i mestre de cerimònies, amb moments a peu de platea que tiren de la bogeria de La Cubana, amb moments de fantasia mística gràcies a la sobtada vocació religiosa que va posar en pausa musical durant en temps a Peret, i tot sota la direcció de la cantant i actriu Xènia Reguant que ha posat a prova la capacitat escènica dels vuit intèrprets fins al punt que els espectadors que coneguin alguns d'ells d'altres propostes descobriran les seves facetes més amagades, com les cabrioles coreogràfiques, en certs moments de pista de circ, de la cantant Mariona Castillo o les del cantant Toni Viñals, que es transformen amb molts dels seus canvis de paper, amb un ritme frenètic darrere de l'escenari, que els obliga a canvis de vestuari, de caracterització, de registre i de tessitura musical.
«¡Chakapum!» fuig de tòpics, evita caure en un llenguatge xaró i escull cadascuna de les peces musicals, sobretot les de la rumba, al servei de la divulgació que fa de la trajectòria del gènere. Els espectadors més “rumberos” potser hi trobaran a faltar algunes de les peces que s'han fet més populars al llag del temps. Però precisament aquesta mesurada contenció és el que fa que l'espectacle guanyi en dramatúrgia i no sigui només un simple refresc musical per acaronar la nostàlgia. Al final, fi de festa amb chakapum xim pum! i, si els espectadors volen i ho demanen, amb tres pics i repicó i una mica de “ventilador” al vestíbul del Tívoli (...)
