L'adaptació de la novel·la «La Tribuna» es mou entre el documental i, sobretot, la recuperació de la Memòria Històrica. I sempre que això passa, cal buscar una dramatúrgia que estengui un vel poètic sobre la representació. L'escriptora Emilia Pardo Bazán (A Coruña, 1851 - Madrid, 1921) hi aporta el seu registre de tècnica naturalista però, amb els anys de distància que ens en separen, la seva trama adquireix ara mateix un altre caràcter: la reivindicació feminista, la reivindicació laboral, la denúncia de l'explotació de les fàbriques del segle XIX i principis del XX que es pot comparar amb altres explotacions modernes.
«La Tribuna» i la seva adaptació teatral amb el títol de «Cigarreras» s'ambienta a la Fàbrica de Tabacs d'A Coruña, que a la novel·la s'anomena La Marineda, una de les primeres que va contractar obreres cosa que va representar que la dona de l'època superés l'encasellament domèstic en el qual estava exclusivament destinada. I la novel·la d'Emilia Pardo Bazán apareix en el clima de la Revolució del 1868 que va destronar la reina Isabel II i que va portar la Primera República i la posterior crisi social i econòmica. I si hi afegim l'eclosió de les vagues obreres, ¿no és cert que ni que sigui una història del passat sembla una història d'avui en dia?
Set dones obreres protagonitzen aquest quadre, costumista si es vol dir així, amb un reflex de la seva rutina a la fàbrica, les seves esperances i també les seves decepcions, en algun moment amb picossades d'un cert humor que a vegades pot semblar amarg i a vegades una mica ingenu. Parlem del segle XIX i el director s'encarrega d'advertir que després de la Dictadura franquista i sobretot a l'últim quart de segle XX, als anys setanta, les condicions laborals de la fàbrica de tabac ja eren gairebé modèliques.
També és irònic que es parli del tabac —un producte més que mític pel seu origen— en un moment que el seu paper en la societat ha estat tan qüestionat mèdicament, prohibit mediàticament i sancionat en alguns casos per les seves conseqüències de salut. I aquí és on la poètica teatral ha de fer un esforç per superar la realitat sociològica.
Una clau d'aquesta fusió entre poètica i realisme és el fet que un dels personatges es posa en la pell de l'escriptora Pardo Bazán. I sobretot l'aportació que la companyia fa amb unes peces musicals originals en gallec.
I això porta a una reflexió que el mateix director no obvia quan diu que, als anys setanta del segle passat, el teatre català es podia representar en versió original a Galícia i era rebut amb delit. El mateix delit que haurien tingut ara molts espectadors catalans si la versió de «Cigarreras» s'hagués pogut representar en gallec i no en espanyol, sobretot perquè els parlants de llengua catalana entenen majoritàriament el gallec per la seva fonètica i morfologia. I, com a mal menor, si no fos així, sempre hi ha el sobretitulat.
Al marge d'això, la versió teatral compta amb la bona interpretació de les set actrius que regalen als espectadors una funció singular que es pot paladejar com feien aquells il·lustres avantpassats que trobaven el plaer de viure amb un bon cafè, una bona copa i un bon puro. Ni que els puros que es fumaven s'haguessin relligat amorosament enmig de les turbulències de les vagues de les obreres que els elaboraven mentre reclamaven els seus drets per un futur millor... ni que no sabessin aleshores que potser seria un futur sense fum. (...)
