Cinco tonos de color azul

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Marta Aguilar, Lluna Gay
Assesoria de moviment:
Aina Torné
Direcció:
Paula Ribó
Sinopsi:

Cuando muere un ser querido, nos convertimos en hámsteres. Iniciamos una carrera a toda velocidad con los ojos vendados sobre una rueda que no parece avanzar. Según Elisabeth Kübler-Ross, esta maratón se ordena emocionalmente en: negación, ira, depresión, negociación y finalmente aceptación. Cinco tonos del color azul  es un análisis del duelo por el que pasa Ana después del fallecimiento de su madre, con la particularidad de que la protagonista está interpretada por dos actrices en lugar de una.  Ana es un hámster que no deja de pedalear mientras el mundo no deja de engordar los tabús que rodean el tema de la muerte. Pero al final, aunque no lo parezca, siempre llega la luz y la vida sigue.

Crítica: Cinco tonos de color azul

23/09/2016

Trepidant viatge del plor al ball amb una idea concreta i ben desplegada

per Jordi Bordes

Proyecto Azul aconsegueix commoure amb una peça, que salta als contrastos dramatúrgics (de la comèdia a la tragèdia) sense sortir mai del seu to blau, que impera representar escènicament les diferents fases del dol. És un treball que explora com introduir moviments gimnàstics (zumba), arts marcials o projectar Youtube en directe sense perdre gens l'ordre, acompanyant molt bé l'espectador. 

De fet, la interpretació de les dues actrius (que compartiexen el paper d'Ana, la filla que pateix la mort de la mare i que comprova la volatilitat del seu estat d'ànim) és ben clar. De seguida, s'entén el codi d'anar-se intercanviant papers, al mig de les escenes, aparentment capriciosament. És un joc que permet distanciar les actrius d'aquell personatge dolorós que representa, un recurs escènic que hi aporta ritme i que permet veure els diferents colors de les actrius per expressar negació, ràbia, depressió, negociació i acceptació del dol d'una persona estimada.

Cal celebrar un treball valent, amb punts de comicitat molt ben buscats que connecten a l'empatia de l'espectador (a qui se'l convida si vol a ballar i tot des de la butaca), ordenat, nítid. Combinen des del text projectat en veu en off al monòleg en primera persona a micro. Es percep que hi ha hagut un notable treball de recerca per variar els codis. El que sobta és amb la claredat (i, per moments, dolor) que arriba a les utaques de l'Atrium. És una invitació a un viatge un punt dolorós però que redimeix i eixampla l'esperit. Amb una posada en escena senzilla, apel·len a recuperar la veu de les mare (o el pare, o els avis, o aquell amic que s'està allunyant), a trucar-hi. A escoltar-se amb més profunditat mentre la vida és plaent i les sobretaules divertides i aparentment superficials. 

La mort forma part de la Vida. Reconeixer-ho genera una pau interior lloable. Veure com una companyia ben jove és capaç de desplegar-ho a escena amb honestedat i treball, també motiva.