Una universitat.
Aquest és el nom que Sarah Kane li dóna a l’espai on té lloc l’acció de
“Cleansed”, la tercera de les cinc obres que l’autora britànica va escriure
abans de penjar-se als 28 anys amb els cordons de les seves sabates al bany de
l’habitació del King’s College Hospital de Londres . I cal recordar que Kane
havia sigut internada en aquesta institució després d’haver-se empassat cent-
cinquanta de les pastilles de tota mena que l’havien acompanyat gairebé sempre
al llarg de la seva curta i depressiva existència per prescripció facultativa.
Si heu vist “Psicosi de les 4:48”, el monòleg/ testament teatral de Kane
recentment interpretat a casa nostra per una estupenda Anna Alarcón, ja
coneixeu el nom d’aquestes pastilles ; el nom de l’inacabable llistat de
medicaments amb els quals Kane va intentar durant anys no deixar-se caure pel
forat negra que finalment va acabar xuclant-la . I per cert que també Oskaras
Korsunovas finalitza la seva rotunda i esplèndida visió de “Cleansed” tirant mà
d’aquest llistat, i d’aquesta darrera obra amb la qual Kane deixava clar que la
seva voluntat de morir no era altra cosa que una impossibilitat de seguir
vivint. La necessitat de viure realment
i d’estimar realment resultava massa dolorosa i massa urgent com per acceptar
la realitat d’aquest lamentable
succedani d’existència en què s’havia convertit la seva vida. I com deixa també
molt clar en aquest mateix darrer text, intentar trobar quelcom semblant a
l’afecte i la comprensió en la classe mèdica que s’havia convertit en el seu referent
més immediat, no era altra cosa que un miratge condemnat també al fracàs.
No és doncs estrany que la falsa i letal universitat de “Cleansed” estigui regida per
un terrible doctor /destructor que exerceix també puntualment com a “camell”. I
que sembla haver-se proposat destruir tot allò que té a veure amb el desig i
l’amor dels altres, donada la seva
impotència per a enfrontar-se al seu propi desig i la seva pròpia
necessitat d’amor. En aquest sinistra cau sortit d’un malson no en resta res
d’universitat , tret de les pissarres cobertes de paraules que són crits
d’emergència amb que Korsunovas omple l’espai escènic de la seva proposta. A
mig camí entre el refugi per a joves que no saben on refugiar-se, el manicomi
salvatge i la sala de tortura, la falsa universitat imaginada per Kane és un
espai en el qual queda molt clar que “estar enamorat és com estar confinat a
Auschwitz”, una frase pronunciada al seu moment per Roland Barthes amb què Kane
es va identificar per complert. I que sembla ser que es troba a l’origen
d’aquest text que, sobre el paper, es diria impossible de representar ; una
impossibilitat marcada tant per la violència extrema que visualitza l’autora,
com pels no menys extrems reptes logístics que planteja: Kane, per exemple,
deixa escrit que de cop i volta, del terra de la universitat comencen a brotar
i a créixer gira-sols. Quelcom que , per cert, feia possible el National
Theatre de Londres amb el seus potents mitjans tècnics en les representacions
de la peça que van tenir lloc fa uns pocs mesos. Però que Korsunovas ni es
planteja. De fet, el director lituà no dubte tampoc en rebaixar una mica la
representació visual de la intensa càrrega sexual del text o la seva brutal
violència, encara que imatges com les de la injecció d’una sobre dosis a un ull
o el tall d’una llengua , segueixin presents , i provoquin un impacte brutal.
Però Korsunovas afirma haver volgut remarcar
en companya dels joves intèrprets de la companya OKT/Vilnius City
Theater la demolidora poètica del text . Tot plegant , recordant que la mateixa
Kane , davant les crítiques ( algunes d’elles, brutals) rebudes pel
protagonisme que la violència adquiria al seu teatre, afirmava “No; no escric
obres de teatre violentes, només intento ser completament sincera”. I afegia
“el que m’indigna és que sembla que els ha alterat més la forma de presentar la
violència que la mateixa violència”, mentre la premsa groga dedicava més
atenció a l’escàndol provocat pels seus textos , que a l’escàndol d’una
violació real. En qualsevol cas, la recerca de la dimensió poètica del text
empresa per Korsunovas, no rebaixa en absolut la intensitat de la representació gràfica de l’angoixa que el
seu muntatge fa ben explícita. Mentre les notes musicals del “Let’s Dance” de
Bowie semblen convidar-nos a ballar, entre aquestes parets no hi cap altra
dansa que la de l’amor perseguit ( cal recordar que el doctor Mort d’aquest
text té com a principals víctimes a homosexuals i germans incestuosos) que
intenta malgrat tot sobreviure entre mutilacions i electro-shocks. Com fan els
mateixos actors en un moment de la representació, també Kane llança una bona escopinada . Encara que
sàpiga que li acabarà caient a la pròpia cara. I encara que sigui una escopinada
plena d’un amor que no pot ser canalitzat. I això, aquesta mena de tendresa
impossible tan present alhora al teatre de Kane, ho transmet també Korsunovas a
la perfecció.
