Cleansed (Purificats)

informació obra



Direcció:
Oskaras Koršunovas
Ajudant de direcció:
Oskaras Koršunovas
Intèrprets:
Greta Petrovskyte, Kestutis Cicenas, Darius Meskauskas, Gediminas Rimeika, Martynas Alisauskas, Laurynas Jurgelis, Karolis Vilkas, Paulina Taujanskaite, Gaile Butvilaite, Oskar Vygonovski, Lukas Malinauskas, Ugne Siauciunaite, Kamile Petruskeviciute, Taura Kvietinskaite, Auguste Pociute, Jonas Braskys, Inga Sepetkaite
So:
Ignas Juzokas
Vestuari:
Lauryna Liepaite
Il·luminació:
Eugenijus Sabaliauskas
Composició musical:
Antanas Jasenka
Coreografia:
Vesta Rasa Grabstaite
Producció:
OKT / Vilnius City Theatre, Lithuanian Academy of Music and Theatre
Autoria:
Elies Barberà, Carles Fernández Giua
Sinopsi:

La suma de la britànica Sarah Kane i el lituà OskarasKoršunovas és d’alt voltatge. Ella va revolucionar
el teatre britànic dels noranta abans de fer 28 anys –mai va arribar als 29– amb la seva descarnada franquesa. Ell és una personalitat artística única, sol·licitat pels principals teatres i festivals del món, per la intensitat, passió i risc de les seves posades en escena.

Característiques que el públic de Temporada Alta pot corroborar. Aquí han deixat empremta Hamletas, Miranda, Els baixos fons, La gavina i L’última cinta de Krapp. No provocarà menys impacte amb aquest text, extrem en tots els sentits.

Crítica: Cleansed (Purificats)

16/11/2016

Korsunovas ens fica dins dels malsons de Sarah Kane , i de la seva recerca d'un amor desesperat i condemnat

per Ramon Oliver

 Una universitat. Aquest és el nom que Sarah Kane li dóna a l’espai on té lloc l’acció de “Cleansed”, la tercera de les cinc obres que l’autora britànica va escriure abans de penjar-se als 28 anys amb els cordons de les seves sabates al bany de l’habitació del King’s College Hospital de Londres . I cal recordar que Kane havia sigut internada en aquesta institució després d’haver-se empassat cent- cinquanta de les pastilles de tota mena que l’havien acompanyat gairebé sempre al llarg de la seva curta i depressiva existència per prescripció facultativa. Si heu vist “Psicosi de les 4:48”, el monòleg/ testament teatral de Kane recentment interpretat a casa nostra per una estupenda Anna Alarcón, ja coneixeu el nom d’aquestes pastilles ; el nom de l’inacabable llistat de medicaments amb els quals Kane va intentar durant anys no deixar-se caure pel forat negra que finalment va acabar xuclant-la . I per cert que també Oskaras Korsunovas finalitza la seva rotunda i esplèndida visió de “Cleansed” tirant mà d’aquest llistat, i d’aquesta darrera obra amb la qual Kane deixava clar que la seva voluntat de morir no era altra cosa que una impossibilitat de seguir vivint.  La necessitat de viure realment i d’estimar realment resultava massa dolorosa i massa urgent com per acceptar la realitat  d’aquest lamentable succedani d’existència en què s’havia convertit la seva vida. I com deixa també molt clar en aquest mateix darrer text, intentar trobar quelcom semblant a l’afecte i la comprensió en la classe mèdica que s’havia convertit en el seu referent més immediat, no era altra cosa que un miratge condemnat també al fracàs.

No és doncs estrany que la falsa i letal  universitat de “Cleansed” estigui regida per un terrible doctor /destructor que exerceix també puntualment com a “camell”. I que sembla haver-se proposat destruir tot allò que té a veure amb el desig i l’amor dels altres, donada la seva  impotència per a enfrontar-se al seu propi desig i la seva pròpia necessitat d’amor. En aquest sinistra cau sortit d’un malson no en resta res d’universitat , tret de les pissarres cobertes de paraules que són crits d’emergència amb que Korsunovas omple l’espai escènic de la seva proposta. A mig camí entre el refugi per a joves que no saben on refugiar-se, el manicomi salvatge i la sala de tortura, la falsa universitat imaginada per Kane és un espai en el qual queda molt clar que “estar enamorat és com estar confinat a Auschwitz”, una frase pronunciada al seu moment per Roland Barthes amb què Kane es va identificar per complert. I que sembla ser que es troba a l’origen d’aquest text que, sobre el paper, es diria impossible de representar ; una impossibilitat marcada tant per la violència extrema que visualitza l’autora, com pels no menys extrems reptes logístics que planteja: Kane, per exemple, deixa escrit que de cop i volta, del terra de la universitat comencen a brotar i a créixer gira-sols. Quelcom que , per cert, feia possible el National Theatre de Londres amb el seus potents mitjans tècnics en les representacions de la peça que van tenir lloc fa uns pocs mesos. Però que Korsunovas ni es planteja. De fet, el director lituà no dubte tampoc en rebaixar una mica la representació visual de la intensa càrrega sexual del text o la seva brutal violència, encara que imatges com les de la injecció d’una sobre dosis a un ull o el tall d’una llengua , segueixin presents , i provoquin un impacte brutal. Però Korsunovas afirma haver volgut remarcar  en companya dels joves intèrprets de la companya OKT/Vilnius City Theater la demolidora poètica del text . Tot plegant , recordant que la mateixa Kane , davant les crítiques ( algunes d’elles, brutals) rebudes pel protagonisme que la violència adquiria al seu teatre, afirmava “No; no escric obres de teatre violentes, només intento ser completament sincera”. I afegia “el que m’indigna és que sembla que els ha alterat més la forma de presentar la violència que la mateixa violència”, mentre la premsa groga dedicava més atenció a l’escàndol provocat pels seus textos , que a l’escàndol d’una violació real. En qualsevol cas, la recerca de la dimensió poètica del text empresa per Korsunovas, no rebaixa en absolut la intensitat de  la representació gràfica de l’angoixa que el seu muntatge fa ben explícita. Mentre les notes musicals del “Let’s Dance” de Bowie semblen convidar-nos a ballar, entre aquestes parets no hi cap altra dansa que la de l’amor perseguit ( cal recordar que el doctor Mort d’aquest text té com a principals víctimes a homosexuals i germans incestuosos) que intenta malgrat tot sobreviure entre mutilacions i electro-shocks. Com fan els mateixos actors en un moment de la representació, també Kane  llança una bona escopinada . Encara que sàpiga que li acabarà caient a la pròpia cara. I encara que sigui una escopinada plena d’un amor que no pot ser canalitzat. I això, aquesta mena de tendresa impossible tan present alhora al teatre de Kane, ho transmet també Korsunovas a la perfecció.