La curiositat ha portat Thomas Noone, coreògraf anglès establert a Barcelona on el 2001
forma la seva pròpia companyia, a
indagar maneres de moviment, bé sigui com transmissor d’un concepte abstracte o
d’una narrativa on l’espectador li és més fàcil entendre allò que succeeix en
escena com és el cas de Medea o Orfeu i
Eurídice.
En la seva última obra, Closer, que arriba a Barcelona després de presentar-se en altres
indrets, fet que proporciona coalició al muntatge, Noone explora el moviment a
partir de l’ interès
que sent per la gestualitat que s’utilitza en el circ, bé sigui la d’un
moviment poètic i acrobàtic o el que s’atribueix al clown.
Per accentuar més aquest nou camí, el
coreògraf situa l’acció en un espai on l’espectador envolta als artistes, com
si es tractés d’una carpa. Sens dubte el fet de la proximitat entre intèrprets
i el públic crea un punt de comunicació, alhora que permet que l’espectador pugui
descobrir diversos angles de l’acció.
Fet que provoca curiositat i sentir-se embolcallat per l’energia que flota en l’ambient.
Com en anteriors muntatges de la companyia, Closer
inclou una atenció a la figura de l’individuo i de la col·lectivitat. En com
una petita acció individual provoca una reacció col·lectiva, i a la inversa.
Dinàmiques que reboten i generen moments
de complicitat com també provoquen curtcircuit de voluntats i desitjos.
De totes maneres, cal dir que tot aquest interès
i apropament a la figura del clown i del circ queda molt diluïda dins l’espectacle
i tota l’expectativa prèviament generada es difumina a mesura que avança l’obra
en la qual sí que es percep una intensió acurada de voler sortir d’un estricte
llenguatge de dansa. Hi ha fragments
reeixits on personatges prenen un relleu
peculiar, com també hi ha escenes que desperten el somriure, però allò que dona
identitat i és més propi del món del circ, sigui acrobàcies o una gestualitat poètica,
no es percep en Closer, que resulta una
obra molt energètica, si bé aquesta intensitat no la salva de caure en moments
plans i reiteratius.
Pel que fa a la interpretació, és evident que
els sis intèrprets tenen diferents nivells i qualitats de moviment, i són les tres ballarines les que sobresurten
per damunt dels seus tres companys, tant per la presència que imprimeixen als
personatges com per la tècnica que fan palesa.
Tot aquest laberint humà es mou i deambula
entre 42 columnes metàl·liques de dos metros que els ballarins manipulen i desplacen
tant per amagar-se com per defensar-se. Aquesta austera i encertada escenografia
pren relleus i intensitats sota les llums que ha dissenyat Jimmy Strom, si bé
és el nom de Jim Pinchen, col·laborador habitual de Noone, qui amb la seva composició multiinstrumental, excel·lent
i inspiradora en sonoritats i ritmes, posa el llistó més alt a l’obra.
