El crit al cel
Un terrat pot semblar, a priori, un lloc força desavinent per fer-hi un espectacle o un recital, però ofereix no pocs estímuls, com la filtració de sons imprevistos ‒una música llunyana, xiscles de gavines‒ i el sumptuós trànsit de l’última claror del dia a l'encesa de llums del paisatge urbà. Així ho vaig viure en dues magnífiques propostes que l'equip de Terrats en Cultura va oferir dalt de tot d'un edifici situat al barri del Poblenou: Com l'estel que no hi és i L'últim Sòcrates.
Rapsòdia, saxo i gavines
El recital Com l'estel que no hi és va a càrrec de l'actriu i poeta Berta Giraut, autora del poemari homònim (El Gall Editor, 2020), i la saxofonista, compositora i performer Mireia Tejero, artista polifacètica i de llarga trajectòria que recentment hem pogut veure en projectes com GRRRLS!!! o Una.
Al terrat hi ha cadiretes infantils, una taula, focus, dos saxos, una llista de poemes. La rapsoda està d’esquena, abocada al paisatge urbà que ofereixen les altures, i la música arrenca. Les dues creadores es temptegen amb un joc de falses rivalitats que revela una profunda complicitat i admiració mútua. Les seves innocents picabaralles ‒“no t'havia vist, però et notava”, diu l'una; “ho has fet fatal”, li etziba l'altra‒ afegeixen humor a la intensitat dels versos i la composició.
Igual com feia a La segona millor, Giraut fusiona presència escènica i personalitat poètica en un tot indissoluble. L'artifici de la mètrica i del gest emfàtic, que permet adreçar el sentit, ajuda ‒tal com apuntava Bernat Puigtobella en aquest article‒ a fer dicible la poesia. A Com l'estel que no hi és ‒el recital‒, l'actriu aprompta un riure boig i adorable, possés i bastard, trapelleria insensata de la diva que no ho és, sempre “a l'oest de les coses que importen”.
Amb Primer monòleg ‒“Jo no tinc ni ideia de què vol dir la vergonya [...]. Per’xò quan em preguntes responc coses kafkianes, dic mars sencers de collònades, em deixo furtar els béns”‒, ens entabana amb el to prosaic i el dialecte de la infància, per enfilar després un lirisme més torbador. El recital mantindrà els tres monòlegs del poemari i dos dels personatges: l’Ànima, que porta trena fins a la cintura ‒“Té un trau de cel al pit / i va desbotonada”‒, i el Déu fatxenda, performat amb molt de flow per la saxofonista. Els feixos lumínics s'encreuen per compondre un quadre expressionista ‒vegeu, si no, la foto que encapçala aquest article‒, en consonància amb el traç dels versos.
Hi ha un diàleg molt orgànic i autènticament captivador entre la paraula i la música. La Tejero, irònica i juganera, rebla amb retrunys alguns mitjos versos de Celebració. I amb un panteix falsament esporuguit ‒“Com? [...] Com?”‒ fa d'eco del poema titulat, precisament, Com. Udola amb el saxo per mostrar que “La vida impera. És una lloba / que amb els ullals et torna a lloc”, i se serveix d'un so hard, transcendent i carnal alhora, per enllaçar un darrer vers “ferotge” amb Un crit. Hi ha ocasions en què és ella qui, amb veu rogallosa, recita els poemes; és el cas d'Assaig ‒la Giraut avança, més tràgica impossible, amb un ganivet a la mà‒, Un poema, que sona ominós contra el cel lilós, solcat de gavines, i Nocturna: “Passo el punyal dels ulls / pel clatell de les coses”. I no glosso la meravella del Tercer monòleg perquè aneu a cercar-lo allà on sigui ‒teatre, bar o terrat‒ que tornin a programar aquest recital-performance.
Com una nimfa boscana o una fada salvatge, vestida de vellut i descalça sobre la taula, l'actriu-poeta es refrega els avantbraços amb terra i fulles, i es nua els cabells amb una branca. El fet que escapci flors remet a la pèrdua de la innocència, com ho fa també la presència d'una nina sinistra, nua i coronada. Declara haver-s'ho passat d'allò més bé “parlant així, amb veu de morrejada” i marxa “feta de lleugeresa”, mentre el “vent que es trastorna” li embulla els cabells. La saxofonista es treu les sabates de taló i la segueix.
[Podeu llegir l'article sencer a Núvol.]
