Concerto pour deux clowns

Musical | Circ

informació obra


Autoria:
Julia Moa Caprez
Intèrprets:
Igor Sellem, Julia Moa Caprez
Companyia:
Cirque Éloize
Direcció:
Emmanuel Guillaume
Sinopsi:

«Som músics, acròbates, mims, tanmateix és el públic el que ens converteix en clowns». Així es presenten Igor Sellem i Julia Moa Caprez, Les rois vagabonds. Són tot això i alguna cosa més: una creació única, allò que Henry Miller va definir com ‘poetes en acció’. Amb Concerto pour deux clowns –premi del públic del Festival d’Avinyó Off 2013– aquesta personalitat única es transforma en un espectacle que emociona tant el vell filòsof com al petit infant, que provoca la rialla i la meravella amb el seu llenguatge universal ple de poesia i màgia. Com les partitures de Bach, Vivaldi i Strauss.

Crítica: Concerto pour deux clowns

30/10/2017

Complet repertori musical, i també de patacades, i sorpreses poètiques

per Jordi Bordes

Les rois vagabonds és una companyia contrastada amb un reconeixement notable de l'espectacle que ha passat per Temporada Alta. És un compendi molt ben equilibrat que permet atrapar i sorprendre l'espectador. El més jove i el més adult. La patacada (més o menys inesperada) sempre dona bon resultat. La parella juga prou els rols de carablanca i excèntric. Ella amb el violí i el gust per la dansa clàssica; ell amb un saxo que escup saliva tota l'estona, que menja herba com un rumiant i que acostuma a quedar penjat dels llums del sostre.

Com als espectacles de Jordi Purtí amb l'Orquestra de Cambra de l'Emporda (Concerto a tempo d'umore, o Desconcerto) o amb el Cor de Teatre (Operetta) la vessant musical sona bé i amb un notable rigor. Són peces molt populars: Des de fragments de Les quatre estacions de Vivaldi al Danubi blau d'Strauss o el cànnon de Pachelbel i  el Bolero de Ravel. El repte no és tant identificar-los ni que la música impliqui, necessàriament, un valor al contingut del gag. Però sobta com l'interpreten, des d'on el toquen (cap per avall, per exemple? i què succeirà mentre, aparentment, tota l'atenció se cedeix a la música. El riure ve de la caiguda, sí,però també del patiment del pallasso excèncric volent imitar o superar el Carablanca. Ella, segurament, no és la resabiüda que podria ser per poder construir una notable empatia amb la seva veu ben aguda (tant mangèntica com el riure delJaja de Los excéntricos amb peces com The melting pot pourri). Aquesta parella amaga un as a la màniga. Un àngel imprevisible. Tendre i càustic alhora.  Com aquell Fidelis fortibus del Circo Ronaldo que es va poder veure (massa poc temps) al Grec.