Contes empaperats i personatges esbojarrats

Teatre | Familiar

informació obra


Companyia:
Alma i la mar de contes
Autoria:
Laura Rubio i Steve Smallman
Adaptació:
Laura Rubio i Guillem Sánchez-Blanco
Direcció:
Guillem Sánchez-Blanco
Intèrprets:
Laura Rubio
Composició musical:
Carles Cuberes, Kim Nomen i altres autors
Escenografia:
Guillem Sánchez-Blanco
Vestuari:
Dolors García
Il·luminació:
Joaquin Guirado
Sinopsi:

D’un sol full de paper podem fer aparèixer un munt de boniques figures: un barret, un avió o fins i tot una granota! A un diari li podem donar moltes utilitats: embolicar un entrepà, deixar-lo al terra moll per no relliscar, fer una paperina o fins i tot un bon coixí! Així s’inspira l’Alma a l’hora de presentar dues boniques històries on els titelles i els papers en són els protagonistes.

Edat recomanada: de 3 a 6 anys

Crítica: Contes empaperats i personatges esbojarrats

05/05/2014

Dos contes ben diferents

per Josep Maria Viaplana

Espectacle de titelles realitzats en diverses tècniques. Un primer conte, de sobretaula, on hi ha un bon nombre d'animals fets en paper, que resolen els seus conflictes mitjançant la comunicació i la recerca de l'altre.

De tota manera, la part més brillant de l'espectacle és el segon conte, aquest en tècniques més clàssiques de guant, i amb un teatrí força curiós, en el qual cal destacar una escenografia d'un bosc nevat, similar als grans contes infantils que s'obren, i on una pàgina es converteix en un decorat, gràcies a estar retallat amb les formes de les coses. I la història no és altra que el conte 'L'OVELLETA QUE VA VENIR A SOPAR' de Steve Stallman, del qual podeu llegir una àmplia sinopsi aquí. De fet, es tracta d'un conte del qual em comenten que se n'ha fet alguna altra versió en espectacle per a infants. Però no importa: ens va encantar a tots els que el varem veure, doncs ens narra una història amb una aguda ironia i carregada de tendresa a parts iguals. La d'un llop a casa seva, amb ganes de carn (impagable la coreografia inicial, presentant-nos un llop ballant una cançó, en plan 'marujo', a la qual pel meu gust li falta que ens canti una mica), que una crua nit d'hivern (d'aquelles amb neu i vent) un cadell de xai pica la seva porta per demanar refugi i alguna cosa de sopar. Les primeres intencions del llop, és clar, són que el seu sopar sigui el cadellet, però -oh, paradoxa!- aquell visitant es converteix en algú imprescindible a la seva vida, tant que finalment el deixa marxar quan li demana... tot desitjant que torni per viure junts, ja que el troba a faltar. Instint paternal o necessitat d'amistat, tant se val, aquesta senzilla història ens commou profundament mentre ens fa riure de valent.

Tot un encert la tria de la història, i em reforça en la constant crida que faig sempre a les companyies de partir de bones històries, fins i tot abans de pensar en grans parafernàlies de producció, com ara escenografies, vestuaris, llums, orquestres en directe...