Espectacle ple de melodies arrelades en sentiments com l'amor, l'amargor, l'enyorança per la pròpia terra, la separació, el desig, el dolor o la joia de la vida. Tota una mostra d'emocions que, mitjançant la seva veu, captiven l'espectador des de bon principi. En aquest recital, Masu alterna les líriques dels poetes algueresos amb temes personals.
Franca Masu té forta personalitat a l'escenari. Sense voler imposar, domina l'espai i els seus moviments de braços captiven l'audiència. Hi ha una expressió concentrada que sap desenvolupar-se sense repetir-se en gestualitat, donant matís a la nota, com acaronant-la. El seu recital, acompanyada al piano, va desgranant poemes dels autors algueresos, principalment. La música evoca a una lírica italiana, amb un cert aire d'espontaneïtat. Si Masu ha musicat els versos per cantar-los posteriorment (com succeeix amb el treball de Mirna Vilasís i Xavi Múrcia, Espero meravelles) després decideix anar més enllà de la mateixa partitura, regalant improvisacions que refilen més enllà de les notes. La ijmatge del poeta ha passat a ser so i, ella li dóna el valor de poder sobrevolar més enllà de tot. Hi ha una erta connexió amb l'espectador perquè es percep com disfruta a escena i amb els versos al faristol. Senzill, directe, sense cap fil argumental més que el plaer de cantar i de dir de manera rimada imatges evocadores d'ahir d'avui i de sempre.