C.O.S

informació obra



Intèrprets:
Linn Johansson, Natalia d'Annunzio, Nacho Cárcaba, Vero Cendoya, Junyi Sun Wang
Composició musical:
Adele Madau
Músics:
Adele Madau
Text:
Cristina Martín
Ajudant de direcció:
Marina Miguel
Vestuari:
Laura García
Autoria:
Roberto Olivan
Direcció:
Roberto Olivan
Sinopsi:

C.O.S és un espectacle de la coreògrafa Vero Cendoya que posa el focus en la situació de les persones refugiades a Grècia. Quan no hi ha paraules per explicar el que està passant allà, aleshores potser el cos pugui expressar-ho.

C.O.S és una reflexió, mitjançant el llenguatge escènic i de moviment, sobre el fet de no poder ser amo del teu propi destí i sobre la capacitat i la incapacitat dels éssers humans a l’hora de prendre les seves pròpies decisions.

C.O.S és, finalment, un himne al poder de les persones a poder decidir sobre el seu propi destí.

Propongo una manifestación plañidera: Salir a la calle y llorar todos.

Quedaremos en la plaza Cataluña, donde siempre, y como de costumbre será sábado.

Habrá pancartas, habrá gritos y eslóganes; lloraremos todos al unísono

con un desgarro que paralizará las fábricas y sus cadenas de latas en conserva.

Princesa Inca


Crítica: C.O.S

21/04/2018

Una denúncia necessària que li falta tensar el conflicte

per Jordi Bordes

Vero Cendoya va anar fa poc més d'un any als camps de refugiats de Grècia. Hi anava com a voluntària, dues mans que ajudessin a humanitzar aquell caos. La injustícia manifesta, la va fer veure que era indispensable explicar quina és la situació de vulnerabilitat dels dissortats exiliats a mans dels soldats grecs. Calia fer un espectacle que ho expressés. Després d'un any de recerca, manté la idea inicial d'aparèixer amb el seu gos (la seva mascota) per fer evident que els gossos tene millor tracte que aquells ciuutadans (que podem ser qualsevol) que van fugir confiant sortir del foc i trobar-se braços acollidors. Com el del col·lectiu de voljtnaris. Però aquesta ajuda és totalment insuficient, per un problema polític (i militar) que les veus europees procuren mitigar i fer oblidar. 

Cendoya deixa clar el seu propòsit des de ben principi. D'una crueltat manifesta. Ho basteix amb interessants quadres paradoxals (com el de l'aparent felicitat d'uns amics a la platja mentre, en un racó, s'obliga a arraulir els refugiats, en situacions lamentables). Com la construcció d'una frontera que els impossibilitat prosperar. Si el càmping era un recurs còmicament tràgic i patètic a If (l'últim desig), en aquesta ocasió té una duresa insobornable. 

Potser el problema d'aquest plantejament tant necessari és que li falta tensar les contradiccions, desentendre's de ls hores d'ensinistrament del seu gos. La metàfora no dóna per ocupar tant pes durant el muntatge. En un moment en què el Poder prova de tapar la queixa sota l’estigma de la vulnerabilitat dels ciutadans (la por a l'altre de L'estranger, de Camus) de la por, calen espectacles valents com aquests però que tradueixin millor aquella ràbia en un clam contundent. El clam clar i transparent arriba al final, a cops de cassoles, reivindicant manifestacions setmanals els dissabtes a la tarda a la plaça Catalunya i sense cap idea concreta a denunciar, agermanant-les en una gran causa. Quan la peça rodi, trobarà millors solucions escèniques que les actuals.