C.O.S

informació obra



Intèrprets:
Linn Johansson, Natalia d'Annunzio, Nacho Cárcaba, Vero Cendoya, Junyi Sun Wang
Composició musical:
Adele Madau
Músics:
Adele Madau
Text:
Cristina Martín
Ajudant de direcció:
Marina Miguel
Vestuari:
Laura García
Autoria:
Roberto Olivan
Direcció:
Roberto Olivan
Sinopsi:

C.O.S és un espectacle de la coreògrafa Vero Cendoya que posa el focus en la situació de les persones refugiades a Grècia. Quan no hi ha paraules per explicar el que està passant allà, aleshores potser el cos pugui expressar-ho.

C.O.S és una reflexió, mitjançant el llenguatge escènic i de moviment, sobre el fet de no poder ser amo del teu propi destí i sobre la capacitat i la incapacitat dels éssers humans a l’hora de prendre les seves pròpies decisions.

C.O.S és, finalment, un himne al poder de les persones a poder decidir sobre el seu propi destí.

Propongo una manifestación plañidera: Salir a la calle y llorar todos.

Quedaremos en la plaza Cataluña, donde siempre, y como de costumbre será sábado.

Habrá pancartas, habrá gritos y eslóganes; lloraremos todos al unísono

con un desgarro que paralizará las fábricas y sus cadenas de latas en conserva.

Princesa Inca


Crítica: C.O.S

22/04/2018

En cocció

per Núria Cañamares

La Cia. Vero Cendoya va anar a Grècia per treballar com a voluntària als camps de refugiats i en va tornar commoguda. Amb el material de l’experiència ha creat un espectacle carregat d’actualitat que denuncia la deplorable situació dels qui viuen als camps. ‘C.O.S’ es troba en estat de cocció. Les idees hi són, però moltes queden atrapades al terreny creatiu. Encara són dins els intèrprets buscant una sortida per arribar al públic i fer-li saber i sentir tot allò que volen transmetre a través del moviment perquè, com diu la companyia, “no hi ha paraules per expressar el que hi passa”.

5 intèrprets i un gos (el de la Vero). Un gos que –com passa sempre amb un animal a escena– capta tota l’atenció, la dels ballarins i la del públic, fins que se’l relega a un segon pla. A l’inici de la funció Cendoya subratlla que en cap moment es maltracta l’animal, i aquesta és sens dubte la intenció, però en certs moments és qüestionable si se’l denigra ja que sentim compassió d’ell quan es troba amb dificultats i, sobretot, per l’evident desconcert que mostra davant el que passa al seu voltant. Per això, quan opta per sortir de focus o mirar-s’ho amb indiferència empatitzem amb ell. Potser no cal dur un gos a escena per palesar el maltractament als refugiats, potser n’hi ha prou amb el propi cos com volen fer, i de fet fan amb gran impacte. Però podrien aconseguir-ho perfectament sense el gos. Així, l’escena no arrencaria ni una sola riallada. És prou greu com per no fer-ne ni un pessic de broma.

El joc relacional de domini i submissió, les línies divisòries entre uns i altres, l’angoixa de trobar un lloc segur, el camuflatge, la precarietat del menjar i l’habitatge... se succeeixen fins que la mateixa Vero Cendoya pren la batuta i, com un revulsiu, ens convoca a tots a una manifestació amb una enèrgica cassolada, a mig camí entre la haka i la batucada. “Amb això no arreglem res. Per això farem un mani per plorar que ho paralitzarà tot. No hi haurà ni un sol fonema que dignifiqui el que fem... Plorar per tot allò plorable, plorar per tot allò que se’ns ocorri”.

I així, sortim de la funció enganyadament esperançats pensant que podem combatre l’anul·lació dels drets i les llibertats, que tenim la capacitat per canviar les coses i que mai més es tractarà a les persones pitjor que als gossos. Que tampoc s’ho mereixen.