La Cia. Vero Cendoya
va anar a Grècia per treballar com a voluntària als camps de refugiats i en va
tornar commoguda. Amb el material de l’experiència ha creat un espectacle carregat
d’actualitat que denuncia la deplorable situació dels qui viuen als camps. ‘C.O.S’
es troba en estat de cocció. Les idees hi són, però moltes queden atrapades al
terreny creatiu. Encara són dins els intèrprets buscant una sortida per arribar
al públic i fer-li saber i sentir tot allò que volen transmetre a través del moviment
perquè, com diu la companyia, “no hi ha paraules per expressar el que hi passa”.
5 intèrprets i un gos
(el de la Vero). Un gos que –com passa sempre amb un animal a escena– capta
tota l’atenció, la dels ballarins i la del públic, fins que se’l relega a un
segon pla. A l’inici de la funció Cendoya subratlla que en cap moment es maltracta
l’animal, i aquesta és sens dubte la intenció, però en certs moments és
qüestionable si se’l denigra ja que sentim compassió d’ell quan es troba amb
dificultats i, sobretot, per l’evident desconcert que mostra davant el que
passa al seu voltant. Per això, quan opta per sortir de focus o mirar-s’ho amb
indiferència empatitzem amb ell. Potser no cal dur un gos a escena per palesar el
maltractament als refugiats, potser n’hi ha prou amb el propi cos com volen fer,
i de fet fan amb gran impacte. Però podrien aconseguir-ho perfectament sense el
gos. Així, l’escena no arrencaria ni una sola riallada. És prou greu com per no
fer-ne ni un pessic de broma.
El joc relacional de
domini i submissió, les línies divisòries entre uns i altres, l’angoixa de
trobar un lloc segur, el camuflatge, la precarietat del menjar i l’habitatge...
se succeeixen fins que la mateixa Vero Cendoya pren la batuta i, com un
revulsiu, ens convoca a tots a una manifestació amb una enèrgica cassolada, a mig
camí entre la haka i la batucada. “Amb això no arreglem res. Per això farem un
mani per plorar que ho paralitzarà tot. No hi haurà ni un sol fonema que
dignifiqui el que fem... Plorar per tot allò plorable, plorar per tot allò que
se’ns ocorri”.
I així, sortim de la
funció enganyadament esperançats pensant que podem combatre l’anul·lació dels
drets i les llibertats, que tenim la capacitat per canviar les coses i que mai
més es tractarà a les persones pitjor que als gossos. Que tampoc s’ho mereixen.
